Llenguatge i carril bici al Francesc Macià

El llenguatge construeix la realitat, perquè sobre ell s’estructura el pensament. Per això, resulta interessant observar l’ús que se’n fa en els debats públics, on cada posició busca configurar la realitat de la forma que li és més favorable. La carta apareguda a l’Eix el passat dia 19 en resposta a la mobilització veïnal davant el projectat carril bici pel Francesc Macià, convidant a una pedalada popular, és un bon exemple sobre com un discurs pot, utilitzant el llenguatge adequat, intentar construir una realitat determinada. La carta, a més de presentar la reclamació fonamental del grup (uns camins escolars segurs, que demana materialitzar en forma d’espais de circulació exclusiva per a bicicletes) dona la seva particular resposta a la recent reclamació dels veïns de ser tinguts en compte pel govern municipal.

Com que llegir-la des de la perspectiva de l’anàlisi del llenguatge és un exercici interessant, m’ha semblat que valia la pena compartir-lo. He dividit el resultat en dues parts. La primera, analitza el llenguatge emprat, posant de manifest l’estratègia de deslegitimació del contrari que desprèn. La segona, examina les implicacions reals de la declaració de principis que incorpora. Avanço que mentre la primera és de caràcter analític, i per tant la posició de qui fa l’anàlisi és irrellevant, a la segona s’hi afegeix una proposta d’actuació explícita i per tant ideològicament significada.

El llenguatge i la construcció de la realitat

És al final del primer paràgraf de la carta quan s’aborda la qüestió que sembla ser-ne el motiu, respondre la reclamació dels veïns de ser tinguts en compte. En realitat, s’hi afirma, els veïns busquen «mantenir el privilegi que suposa ocupar el 75-80% de l'ample d'aquest carrer per a un sol mitjà». El terme «privilegi» és clau. El valor de veritat de l’enunciat seria el mateix sense ell, però incloent-lo es busca un efecte concret: que el lector associï el reclamar que la mobilitat en cotxe sigui tinguda en compte amb la reclamació d’un privilegi, i no amb una necessitat de la vida quotidiana. Donat que tothom sent certa aversió perquè hi hagi «privilegis», l’associació d’idees ha de portar a veure la posició dels veïns com il·legítima: la participació que reclamen és només una excusa, una estratagema darrera la que s’hi troben objectius egoistes. Aconseguir generar aquesta percepció és fonamental. Perquè oposar-se a la reclamació de veïns que demanen ser tinguts en compte en la presa de decisions sobre la mobilitat al seu barri resulta difícil d’argumentar, especialment des de posicions que es volen progressistes. Mantenir que quan el dret a participar es reivindica des d’opcions afins és una eina imprescindible d’una societat democràtica (i per tant , és inacceptable que els poder públics no el «tinguin en compte»), però que quan es fa des de contràries obeeix a interessos egoistes (i per tant, és fonamental que els poder públics no s’hi «dobleguin») és, com a mínim, incoherent.

Més endavant, al final del primer paràgraf, s’utilitza un altre recurs lingüístic que es repeteix en aquests debats. Des de determinades posicions, al parlar de mobilitat, al cotxe se li afegeix sempre “privat”. Tot i que tant privat és un cotxe com una bicicleta (una moto o un patinet...), a la bicicleta mai se li afegix «privada». Una vegada més, l’ús del llenguatge no és banal. Afegint «privat» es busca aprofitar la percepció d’egoisme i insolidaritat amb que en determinats àmbits es veu tot allò «privat», i fer que s’associï a les persones que fan servir el cotxe. De nous, els veïns que reclamen ser tinguts en compte es converteixen en egoistes insolidaris que només busquen mantenir l’ús del cotxe privat en la mobilitat, per damunt dels que utilitzen altres vehicles (també privats).

D’aquesta forma, doncs, la demanda dels veïns de ser tinguts en compte en la presa de decisions es contesta construint enunciats amb un llenguatge que, al descriure les seves posicions, no es centra a respondre arguments, sinó que introdueix termes amb una càrrega emocional negativa com «privilegi» i «privat». Aquest ús del llenguatge busca generar en el lector la percepció de que en realitat els veïns estan defenent una posició socialment il·legítima. I la majoria estaria d’acord que, en el debat públic, les posicions socialment il·legítimes no haurien de ser tingudes en compte, per molt majoritàries que siguin. Perquè aquest és l’aspecte clau que sembla que la carta vulgui justificar, en realitat: el fet que els favorables al carril bici pel Macià, tot i comptar amb el poder municipal del seu costat, semblen minoritaris. Perquè clar, si la majoria és «el mal» (egoista, busca privilegis, prioritza lo privat, etc..), és evident que el poder polític no els hi ha de fer cas.

Abans de passar a la segona part, una última reflexió sobre el llenguatge. Aquest tipus d’estratègia, convertir una determinada posició en il·legítima, porta inherent la fal·làcia de l’home de palla. Al desviar el debat cap a un àmbit diferent (un «home de palla»), més còmode i que suposi una posició d’avantatge, la discussió perd tota rellevància. En aquest cas, es trasllada un debat sobre la forma d’actuar del govern municipal i la reclamació de participació dels veïns, a si s’ha de permetre el «manteniment de privilegis». D’aquesta forma es pot afrontar des del cert confort moral que dóna veure’s protagonista de l’eterna lluita contra la desigualtat. Qui no estigui atent pot trobar-se discutint sobre el bé i el mal, en lloc de sobre visions diferents de com ha de ser i com s’ha de decidir la mobilitat, objecte real de debat. Perquè més enllà de que inevitablement qualsevol ús exclusiu de l’espai públic podria considerar-se com un tipus de privilegi (de cotxes, de bicis o del que sigui), és evident que la reclamació fonamental expressada pels veïns és ser tinguts en compte.

La declaració de principis

Tot seguit presenta com a arguments per a recolzar la decisió de construir ja el carril-bici l’argument d’autoritat (la bona valoració dels experts) i el de cost-oportunitat (la disponibilitat de finançament). Ambdós mereixen una anàlisi detinguda, però per a no estendre'ns més assenyalem només que son arguments habituals quan es vol allunyar la presa de decisions de models democràtics. A partir d’aquí, la carta abandona per un moment les definicions de bons i dolents i planteja una declaració de principis. Amb tota seguretat, algunes de les afirmacions que s’hi fan les subscriuria una majoria. No sembla que ningú dubti de que la mobilitat a Vilanova és «una qüestió col·lectiva que cal resoldre des de la perspectiva del bé comú». I és cert, com assenyalen, que el model de mobilitat actual no es fruit de cap consens. Sens dubte, afirmacions majoritàriament compartides i, tot i que la carta no deixa clar si es pretén construir models consensuats o simplement canviar la minoria decisora, a partir d’elles es pot avançar.

I per a canviar la dinàmica resulta imprescindible entendre el bé comú com un objectiu promogut des de la deliberació democràtica entre participants ben informats i compromesos amb les necessitats i aspiracions dels demès. I no com una veritat que ha sigut revelada en exclusiva a un grup, veritat que la resta ha d’abraçar forçosament. Perquè sinó, el «bé comú» es converteix en un significant buit, i tot depèn de qui l’empleni i com l’empleni. Perquè el «bé» només podrà ser «comú» si permet conjugar les necessitats de qui acompanya als seus fills en bici al cole a les 9 del matí i de qui a les 7 ha de fitxar a un polígon a 30 k; de qui treballa des de casa o pot arribar a la feina en 10 minuts en bici, i de qui quan acaba a les 6 de la tarda ha de fer 40 km de tornada per poder estar amb la família. Subirats, poc sospitós de promotor de privilegis, ho explica molt bé: «Si estem convençuts que tenim un problema [...] ¿per què no plantejar les coses  amb transparència des del principi? Posem sobre la taula el problema, posem sobre la taula les alternatives i invitem a tots els que vulguin assistir-hi o que presumiblement hi puguin estar implicats a que participin en el debat. I sortim junts en la foto de les bones i les no tan bones notícies. Només així es poden demanar responsabilitats als que s’oposen, de vegades sense raó, a una instal·lació qualsevol. Un bon procés participatiu i transparent sí que pot suposar l’aïllament dels insolidaris i egoistes. Un procés guiat per la supèrbia i la jerarquia legal o tècnica només condueix a trumfos locals i derrotes globals»

No és discutible que el model capitalista d’urbanització, de consum d’energia, de mobilitat, de producció d’aliments, etc. ha dut al límit el planeta i que cal actuar ja. I és evident que la transició a models sostenibles tindrà costos. Però no ajudaran els falsos dilemes perquè, afortunadament, no hi ha mai una sola alternativa. I la transició a la sostenibilitat només es podrà fer realitat si a més d’ecològica, és també socialment i econòmicament sostenible. Plantejar el debat des de la deslegitimació de qui té necessitats diferents, tractant-lo com un egoista que busca privilegis (pel cotxe o per la bici) no només allunya les posicions sinó que intoxica les relacions veïnals, ja de per si complexes. Vilanova és una ciutat mitjana, que hem vist créixer de forma brutal des que anàvem a escola amb pantaló curt i per carrers sense asfaltar. Però és d’una mida prou adequada per a generar dinàmiques no excloents que permetin, de veritat, avançar en la recerca del bé comú, ponderant els interessos dels diferents col·lectius per mitjà d’instruments de participació i presa decisions. És l’única forma per a que la permanent reconfiguració de la ciutat no segueixi quedant a la mà d’una elit que la construeix d’acord a les seves pròpies necessitats particulars i desitjos més íntims. Per a evitar-ho, cal empènyer al poder polític municipal a la superació del model paternalista actual, i que s’atreveixi a que els veïns participin directament en la presa de decisions. El contrari ens aboca, com assenyala Harvey (4), a que les decisions sobre la planificació del sistema urbà acabin sent reflex dels interessos de grups petits però amb alta capacitat de pressió i mobilització, reorganitzant sota els seus criteris un espai que afecta a gran quantitat de gent poc organitzada. I seria temerari esperar que fins socialment justos poguessin ser aconseguits per mitjans socialment injustos.

(Acabo de veure que l’Eix ha publicat també una carta dels veïns afectats: serà interessant fer-hi també una anàlisi del llenguatge utilitzat)