La moralitat dels líders

Són com les intervencions dels participants d’aquests programes xarons de la televisió espanyola, on els grans escàndols estan pautats en un guió: només cal posar-hi la veu, els crits, els gestos exagerats, la fatxa.

Si no hi hagués un consens a la cúpula del partit («Té el meu suport i el del meu partit», ha dit avui el president Aragonès), l’exabrupte, l’acusació ahir contra el president Puigdemont, hauria d’haver causat la destitució immediata de Gabriel Rufián.

No només és intolerable, titllar de tarat el president Puigdemont, sinó immoral. Però és una rara virtut, la moralitat, quan es persegueix esclafar l’honor de qui es considera enemic. Era una pràctica habitual, en l’estat soviètic, titllar de bojos els qui no combregaven amb el partit o n’eren desafectes.   

No, Gabriel Rufián no s’equivoca d’adversari: hi va de dret, a escarnir-lo, i al preu que sigui, i sempre amb el permís de qui mou els fils al partit, altrament ja l’haurien enviat a casa fa temps. És aquest fet –«per les seves obres els coneixereu»-, el que fa sospitar que tot està amanit i ben amanit. És un insult a la intel·ligència de la gent dir-los campanya rere campanya una cosa i en el dia a dia fer-ne una altra: per a ERC la independència és una proclama retòrica en el seu programa, per aquest motiu haver-la proclamat és de tarats. Encara no n’hi ha prou, per entendre la pel·lícula que s’està rodant a Madrid amb la taula virtual inclosa?

Però anem al moll de la qüestió moral perquè és la qualitat humana que a les persones ens fa humanes, altrament no ens hauríem mogut de la selva: que un personatge que no pot amagar la seva incultura, les seves formes de pinxo bocamoll, la seva terrible vulgaritat, pugui haver esdevingut un dels líders d’ERC, reflecteix, com en un mirall, l’actual altura no només política sinó ètica d’aquest partit que el tolera. La veritat, però, és que fa el seu paper de meravella: com més desagradable es mostri Gabriel Rufián, més amables i assenyats apareixeran els qui són al darrere i així podran anar tirant endavant el seu propòsit polític d’eixamplar la base cap a la definitiva espanyolització de tot el que és català. El que no va aconseguir el dictador Franco ho vol aconseguir el tripartit d’esquerres que ja fa temps que es cou a l’ombra.

Es fa estrany que encara no es vegi prou. La militància d’ERC, els simpatitzants, els votants, no tenen res a dir? Què motivaria, però, la crítica, l’autocrítica? L’exercici de la política –la que fem tots: polítics i votants- hauria de ser tan exemplar com sigui possible. És el que s’ha d’exigir als líders en general i, en particular, als rufians i als tapats que els fan servir de ninots. Si no estem adormits, estabornits del tot per la por i veiem els fils, no tenim el deure cívic de posar a la llum qualsevol mena de corrupció, en aquest cas espiritual, de la política, com són els fets immorals?