Quan encara no s’havia fet malbé la façana marítima

“La Geltrú feia olor de pagès, de garrofes, de pomes, de vi davant dels cellers (...). Quan tornava a Baix a Mar (...) ja sentia l’olor d’algues i de mar, una barreja d’olors (...) molt diferenciades: de petroli, de manats de teia olorosos, de resina de pi i carbonet vegetal, dels fogonets que les dones molt grans encenien al carrer ventant amb un ventall rodó d’espart”. Això era quan “encara no s’havia fet malbé la bonica façana marítima”.

Els efluvis de la platja de la postguerra predominen en els records d’aquesta dona de Baix a mar que s’ha decidit a publicar les imatges que guarda la seva retina primorosa. Aquestes remembrances, que han perseverat gravades en algun lloc de la seva memòria, expliquen la història de la platja del Trajo de Llevant a la postguerra i s’han convertit en un retrat del barri d’una sensibilitat exquisida i reivindicativa.

Camèlia Ferrer Garriga exposa tot aquest enyor en un llibre que acaba d’aparèixer, El Rossegall i Baix a Mar. Les meves vivències (El cep i la nansa), a través d’aquells ulls de nena i ara de dona compromesa amb aquell mar i aquella sorra. Una pupil·la privilegiada que guarda totes aquelles imatges de la platja, les barques i els peixos, igual que el seu nas en conserva la flaire.

La narració de la Camèlia és una exposició d’aquells records que guarden tot allò que voldria conservar o, millor dit, tornar a la vida d’aquell barri de pescadors que el pas del temps i, sobretot, la construcció del port van escombrar sense miraments. Tot un llegat per a Vilanova i per a les generacions futures que ara poden fer-se seu, ni que sigui en una mínima part, aquell espectacle de la vida arran de mar d’uns pescadors i d’un bar que s’ha convertit en el símbol d’aquell món que ja no hi és.   

Com que durant els primers anys de la postguerra el cafè del Pòsit estava tancat, un grup d’homes, molts d’ells antics pescadors, van llogar una botiga en el número 80 del Trajo de Llevant per tenir un lloc on reunir-se, beure, cantar i fer-la petar. Aquest local a poc a poc es va anar convertint en un bar. Una denúncia per no tenir llicència d’establiment públic els va portar a arreglar els papers i legalitzar la situació.

Van adequar l’espai comptant amb la valuosa col·laboració d’un dels homes que s’havien sumat a la clientela, Martí Torrents. El pintor va omplir les parets laterals de frescos i la del fons amb una tela que representava una porxada, fent sensació de profunditat i colorit. A més, va decidir que la barra del bar seria una mitja barca.

L’èxit de l’establiment els portà a fer-ne una ampliació, afegir-hi una cuina i convertir-lo, també, en casa de menjars. L’engrandiment es va culminar amb l’alçament d’un xiringuito, tocant a la sorra, a partir d’uns esbossos del mateix Torrents.

Ben aviat el local va transcendir el seu àmbit de bar de pescadors i es convertí en un pol d’atracció de gent de la vila i de fora de la ciutat.  Les tertúlies del Rossegall són avui un mite en l’imaginari vilanoví d’aquella època. Va contribuir a crear aquesta fama la presència en l’antiga botiga de personatges de la cultura local i de forasters que s’hi van sentir atrets. En el primer grup hi destaquen el pintor Alexandre de Cabanyes, el músic Francesc Montserrat Juncosa, el llibreter Joan Rius Vila, el compositor Daniel Martí, l’antic voluntari en el desembarcament republicà a Mallorca Àlvar Tubau i Mateu, el musicòleg Joan Alemany, l’escriptor Manuel Amat i el pintor Pau Roig Estradé. Entre els forasters, el periodista César González-Ruano, l’escriptor Eugeni d’Ors, la pianista Maria Canals, el periodista Sempronio, el poeta i periodista Josep Maria Junoy, l’escultor Joan Rebull i el dramaturg Josep Maria de Segarra, a qui es dedicà un sopar d’homenatge. I tants i tants més. Un ampli ventall de punts de vista i d’ideologies, obert de bat a bat, que cohabitaven sota un sostre d’art, de respecte mutu i de callar quan convenia.

La música hi tenia un lloc reservat. No sols s’hi cantava sinó que fins i tot s’hi celebraven concursos de cançons. La Camèlia explica que entre els discos de pedra que s’hi escoltaven n’hi havia un de clandestí. En una cara tenia Els segadors i a l’altra La Marsellesa. El posaven quan ja havia passat la parella de la Guàrdia Civil. Una anècdota que eleva el local a la categoria del Rick’s Cafe de Casablanca.

El treball de reconstrucció de records que ha aconseguit la Camèlia Ferrer ens deixa gravat un bon tros de la història de la platja i, al mateix temps, l’enyor d’aquella infantesa que jugava entre les barques, en un escenari impressionant que el progrés ha esborrat per sempre. Després d’assaborir aquestes vivències del passat, que tan injustament es va esfumar, es palpa en l’aire que “sembla que tot vagi de dol en aquest racó mariner”, com en aquella melodia del Serrat.