Premsa Institucional o el debat etern (I)

Entenem com a premsa institucional aquella que publiquen les institucions, bàsicament de representació política. Així de senzill, premsa que publiquen les administracions publiques amb la voluntat d’informar a la ciutadania de les diverses decisions que es prenen. 

Aquest tema de la premsa o de les publicacions de caire institucional és un tema que ha aixecat i ben segur seguirà aixecant polseguera i discussions. És evidentment un dels dèficits en les relacions entre les partits que ocupen representació institucional, o millor, entre les forces que governen i aquelles que estant a l’oposició que defensen o qüestionen el seu contingut. Sempre hi ha acusacions creuades de fer servir la premsa com instrument de propaganda política partidista.

El joc de retrets i acusacions d’instrumentalitzar els mitjans informatius propis és una llarga discussió que no s’ha pogut resoldre mai i insistim, creiem que seguirà sempre així si no és que s’instauren models nous. Qui governa té l’obligació i també el dret d’informar d’allò que fa i d’allò que pensa fer. Qui oposita es creu, penso que encertadament, també amb el dret i l’obligació d’explicar les seves motivacions i posicions i aquí sorgeix el conflicte. Com s’arbitra això en les publicacions de les institucions? Com es valora políticament la funció dels professionals? Estan els periodistes dels ajuntaments només al servei del govern? Hi ha un seguit de preguntes de les que obtindríem respostes molt diferents segons el paper que els vots et facin jugar. I és evidència clara que els partits quan governen en aquest tema no diuen ni fan el mateix que quan estan a l’oposició. Per uns és informació i per altres és propaganda gratuïta. Aquest fet, que podríem trobar-lo a la majoria de les ciutats de Catalunya i en els propis debats del Parlament, no és aliè a la ciutat de Vilanova i la Geltrú on hi ha hagut també agres polèmiques a l’entorn del biaix de les publicacions que han fet des de la institució però gestionada des del govern respectiu.

En la història de la premsa local les publicacions de caire institucional són tan antigues com la mateixa història de les publicacions a Vilanova i la Geltrú. Així les primeres publicacions que es tenen com pioneres de les capçaleres  locals són dues publicacions de caire institucional, són Gaceta Militar y Política del Principado de Catalunya. Impremta Exercito 1809 i Anuncio del mateix any 1809 que portaven notícies sobre els esdeveniments de la guerra del Francès.

Més endavant trobem Boletín Municipal que surt del 23 de març al 3 d’abril de 1919 que porta informació puntual i avisos de serveis durant una vaga general que hi va haver en aquest dies a Barcelona coneguda com la vaga de la Canadenca. La transcendència dels fet requeria informació sobretot perquè la vaga podia impedir alguns dels habituals transports amb la capital i també com advertiment a la ciutadania d’evitar inconvenients no desitjats.

I naturalment no podem oblidar El Butlletí del Comitè de defensa local, que apareix just començada la guerra civil, el primer número porta data del 23 de juliol de 1936. Aquesta publicació es transformà en Full Oficial del Consell Municipal a partir de l’abril de 1937 quan es normalitza la situació institucional desbordada en el moment de l’esclat de la guerra i l’ajuntament torna a actuar amb normalitat com estructura de govern de la ciutat i per tant reprèn el control sobre els diversos aspectes logístics que comporta gestionar una ciutat en temps de guerra i, per tant, d’emergència total i finalment es denominà Full oficial de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú que va sortir fins el 16 de gener de 1939, cinc dies abans de l’entrada dels franquistes a Vilanova però manté la numeració dels anteriors.

Per tant els tres títols poden considerar-se com una sola publicació -amb variacions a la capçalera- amb l’evolució corresponent i els entrebancs propis de sortir en una situació d’excepció però també de manca de recursos com el paper i altres elements propis de les publicacions. Per la singularitat de l’experiència i el significat d’aquesta publicació sobretot de ser un instrument de comunicació en el temps de guerra, per tant en temps difícil val la pena dir-ne quatre coses.

La publicació va ser coneguda popularment com “El Full”.

Alguns comentaries han descrit el Full com una publicació sense massa interès perquè no porta massa informació del front de guerra. Però cal dir que aquesta no és una publicació pensada no només per donar la informació, censurada naturalment, del front i sobretot dels vilanovins al front, sinó de serveis a la ciutadania de Vilanova. A més “El Full” ha tingut el valor de significar un element clau per descriure la situació a la ciutat durant al guerra però també de l’estat d’ànim de la mateixa població i copsar la situació a la reraguarda.

El Full té una estructuració senzilla i que es repeteix  gairebé sempre, tres columnes, dues per l’article o l’editorial i l’altre per avisos i notícies. Hi sovintegen les llistes de donatius pels damnificats de la situació bèl·lica, llistes d’objectes aportats per fer tómboles benèfiques o bé la llista de persones que havien de pagar impostos o tributs de guerra. És interessant naturalment llegir les disposicions del Comitè i després de l’ajuntament que dicta mesures i aporta notícies que són realment d’impacte com per exemple la legalització de l’avortament i es demana que es faci amb condicions sanitàries i higièniques, canvis dels nom del carrers. Els articles moltes vegades apareixen sense signatura però en canvi hi ha col·laboradors habituals així hi trobem la signatures de Carles Figures que els experts consideren que és qui marca la línia ideològica del Comitè, també hi apareixen Soler Bastero, Josep Ricart, Humbert Pardellans que com a milicià, va participar almenys en el desembarcament de les Balears, la Columna Volant, la Hilario-Zamora i la 132 Brigada Mixta. Segons diverses fonts, va ser major o comandant, si bé, quan l’exèrcit franquista ja avançava ràpidament per Catalunya, se’l va reclamar entre els capitans, rang que apareix també en algunes declaracions (1), algun article d’Albert Tubau i també de Patricio Redondo, que va ser el delegat d’educació a Vilanova  Redondo va exiliar-se a Mèxic i va ser una de les persones que més es va significar per lluc dels mètodes Freinet i va publicar diversos llibres sobre pedagogia.

En ser un full institucional no porta publicitat però en canvi hi ha alguns anuncis d’activitats culturals i vetllades musicals que ja s’anuncia també que acabaran amb la interpretació dels “Segadors”, “La Internacional” o a de l’himne “A las Barricadas” segons qui fos el grup organitzador, entre els noms que es poden llegir en els anuncis d’actes hi sobresurten, Joan Comorera, Federica Montseny o Raimon Fernández Jurado que després seria un dels primers professors de català a la clandestinitat diputat i regidor a l’ajuntament de Castelldefels.

Com hem dit d’El Full alguns coneixedors i estudiosos de la premsa li retreuen que donés poca informació sobre el que succeïa al front i a la guerra en general. Potser cal pensar que en el temps en que es publicava El Full i amb les circumstàncies que es vivien la informació no circulava amb la velocitat que ho fa avui, que podem veure en directe algunes moments dels combats que es poden produir.

També cal assenyalar l’existència de la censura que evidentment encotillava molt les possibles informacions, del front. No donar pistes a l’enemic ni tampoc caure en el derrotisme quan els coses no anaven prou bé.

Les informacions que van sortint també cal matisar-les segons el moment i el decurs del conflicte Una primera etapa, la de l’efervescència revolucionària, en la que es desprèn un gran entusiasme en les informacions. Cada crònica és una victòria. Una segona fase quan l’exèrcit republicà es comandat per professionals de la milícia, llavors funcionen els obligats filtres per no donar informació que pugui ser útil a l’enèmic. Una tercera fase en que bàsicament es tracta de conservar la moral de victòria, i una quarta, i darrera, en que pràcticament desapareixen les informacions de l’evolució del conflicte. Per donar males notícies millor no dir res. En el darrer número, cinc dies abans de la caiguda de Vilanova res s’explica de la imminència de l’arribada a la ciutat de  les tropes  feixistes.

Amb totes deficiències pròpies del moment aquesta publicació és un exemple de premsa institucional en temps de guerra. Les seves planes estan farcides d’informacions sobre la guerra, naturalment esbiaixades per no caure en el desànim  davant la situació militar desfavorable a la república i també molts anuncies sobre serveis i altres notes d’informació d’interès per la ciutadania de Vilanova i la Geltrú. És una publicació per la que podem conèixer el dia a dia a la reraguarda i que serveix per entendre el moment que vivia la ciutat i l’ambient de restriccions i penúries que van passar les ciutats que tot i no estar en el front de combat si que van patir les conseqüències del conflicte.

Val la pena recordar finalment que l’editorial el Cep i La Nansa va fer una edició facsímil de la col·lecció complerta de les publicacions. La seva lectura és il·lustrativa del moment i de la importància de la publicació. 

(1) Vam conèixer la figura d’Humbert Pardellans a través de l’Araceli Montserrat que ens va facilitar algunes dades biogràfiques així com un quadern sobre un curs d’Història de Catalunya que havia dictat a la Presó Model de Barcelona.

És interessant també la lectura del treball Humbert Pardellans, dels camps i les presons ‘de l’absurd’ a París” Xavier Vall, Universitat Autònoma de Barcelona Institut Ramon Llull.

https://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora/