La butlla i la nutricionista

La comunitat musulmana va començar fa un parell de setmanes, una de les pràctiques religioses més conegudes, el Ramadà. "La Comissió Islàmica d'Espanya (CIE) anuncia, a tots els musulmans, que el dissabte dia 1 de març de 2025 correspon al primer dia del beneït mes de Ramadà de 1446, per verificar l'albirament del creixent en nombrosos països". El Ramadà és un dels cinc pilars de l'Islam. Durant aquest mes lunar, els fidels s'abstindran de menjar, beure, fumar i mantenir relacions sexuals des de l'alba fins al vespre, dedicant més temps a l'oració i la caritat. Aquest període sagrat commemora la revelació de l'Alcorà al profeta Mahoma. La comunitat cristiana ja ha començat també el període de quaresma que entre altres coses es recomana juntament amb la pregària i l'almoina, consisteix en el dejuni i l'abstinència.

A la pràctica el ramadà comporta doncs un cert canvi d’hàbits en els horaris de menjar i d’altres necessitats, fins i tot, hi ha un cert acord en que durant aquest mes es poden adaptar algunes mesures laborals per donar el compliment sense trencar la logística feina i donar una certa, segurament mínima, confortabilitat als treballadors.

Però també hi ha discrepàncies a l‘entorn de la celebració com en totes aquelles pràctiques religioses, així llegia al diari Ara un article molt interessant de l’escriptora Najat El Hachmi (1) sobre el ramadà i com aquest afecta als nens i nenes escolaritzats, l’autora considera que “De fet, els nens no haurien de fer mai el Ramadà perquè estan creixent i aquest trasbals dels àpats i la deshidratació no és bo per a la salut. Haurien de poder triar un cop tinguin prou ús de raó si volen o no volen fer-lo”. I acabava l’article amb alguna afirmació més valenta encara. I l’islam és una religió que al llarg dels segles ha tingut capacitat d’adaptació perquè els seus textos permeten lectures i interpretacions. El problema és que ara la versió que s’ha anat imposant aquí és la dels fonamentalistes, que es caracteritzen per ser inflexibles i intransigents i prefereixen posar els nois i noies en conflicte amb la societat en què viuen que trobar maneres de permetre’ls ser musulmans on són.

Evidentment que cadascú en funció de la religió que professi i el grau de pràctica que en tingui farà el que vulgui amb aquets preceptes més o menys discutibles, res a dir. Durant molts anys recordo la meva àvia -que recordi no practicava gaire això d’anar a l’església- però en canvi complia fil per randa el dejuni i l’abstinència els divendres de quaresma que pregonava llavors l’església catòlica. Recordo que per fer-la enrabiar jo menjava fuet o pernil ostentosament davant seu. Com som! Ara també s’ha relaxat una mica i potser ja no es practica tant. Tampoc els capellans actuals no fan els discursos inflamats i apocalíptics que feien temps enrere i crec que honestament fan la vista grossa si el dejuni i l’abstinència tothom se la fa a la seva mida en funció de les possibilitats i disposició que tingui cap a una mínima mortificació el cos per recordar que estem en un temps de penitència.

Però, ep! Existia l’anomenada butlla de la Santa Croada que era un document  que van fer els bisbes espanyols fins al 1966. Els creients catòlics podien comprar d’acord amb els seus ingressos i amb aquest document a la ma a un preu que variava segons els ingressos de la família. Por el sumario general de Cruzada: Para aquellos cuyos ingresos no exceden de 5.000 ptas, 1 pta… Desde 25.001 ptas en adelante 25 ptas”. I especificava que “la mujer casada debe tomar el sumario general de la misma clase que su marido; los hijos de família sin ingresos propios, el de infima clase” (2). Haver adquirit la Butlla autoritzava a saltar-se la norma de dejuni i abstinència vigent. Permetia, per exemple, menjar carn tots els divendres menys els de quaresma, en lloc d’abstenir-se’n tot l’any, com es feia a la gran majoria de cases. I per altra banda l’església: caixa, cobri!.

Aquests anys però a més d’anunciar alguns diaris que començava el Ramadà, hem tingut una informació més acurada i particularitzada, hem pogut llegir en un reportatge molt caramel·litzat (3) sobre com pot afectar al Ramadà a un jugador de futbol d’elit, no com pot afectar a un manobre o a un repartidor, no sinó a un jugador que diuen ha revolucionat el futbol però també una certa imatge de l’autoanomenat més que un club. Resulta que sabem que el noi pràctica la religió musulmana i per tant fa el Ramadà -sempre havíem pensat que l’àmbit religiós es movia en el terreny del privat, però vaja de segons qui ho hem de saber tot per augmentar la mitificació- i que a més va a casa de l’àvia cosa que el fa més proper. Vaja, res que no facin altres però amb la diferència que el jove Yamal comptarà amb una nutricionista que li assenyalarà els aliments que li permetin seguir com si res i segons quins partits hi hagi s’abstindrà de fer-lo.

Ei, que faci el que vulgui però tampoc crec que sigui tant important com per dedicar-hi planes de diari i comentaris radiofònics amb entrevistes amb metges dietistes i tot el que calgui. Fem bullir l’olla.

Res a dir sinó fos que al mateix diari, just a la portada que anuncia el “sacrificis” que el jove esportista es veu una foto que en un espai totalment destruït i  enrunat hi ha unes quantes taules a apunt per començar el Ramadà a Gaza amb molt pocs aliments disponibles fruit del tancament de l’arribada de subministraments altre vegada. Valent contrast.

Res que no hàgim vist abans però és el recordatori que encara hi ha classes, ja ho sabem i sovint ho oblidem.

I constatar també que no estem tant lluny. A la nostra pràctica religiosa podíem adquirir la butlla per fer el dejuni i l’abstinència menys carregosa i a la tradició musulmana sembla que també es pot fer, per alguns, que disposen d’una nutricionista pel que calgui.

Ah!, i el proper reportatge segur que serà com afronten el dejuni i abstinència propis de la quaresma altres jugadors d’altres creences o si també compleixen amb la tradició i es mengen, l’arengada i la mona...

(1) Nens que fan el Ramadà Najat El Hachmi. Ara.  

(2) Butlla Santa Croada Josep Arasa Wilaweb publicada a Històries del Penedès, 6 de juny de 2016

(3) El Ramadà de Lamine. Anaïs Martí. La Vanguardia  4 de març 2025