Albinyana, segle XXI

El municipi d’Albinyana celebra la seva festa major que des de que vaig marxar ja, ara fa uns 20 anys ha anat canviant i adaptant-se als nous temps i a les noves tendències de la moda sense perdre la seva essència. On abans hi havia només orquestres ara també queda alguna cosa, però s’ha de combinar amb concerts per a joves o humor o altres propostes que es van afegint amb el pas del temps. Albinyana segueix allí amb el mateix alcalde i cap de l’oposició que fa vint anys. La cosa ja està bé perquè cadascú sap bé el seu paper i és molt difícil que els papers els puguin intercanviar alguna legislatura. Fins i tot hi ha molts punts que es voten conjunts. Aquí pau i allà glòria com passa al Consell Comarcal que fins que no vingui una força peculiar que posi en risc algunes particularitats dels seus membres tot seguirà com una seda, en el fons tots són de la mateixa generació i val més que ens portem bé perquè si girà la truita la cosa pot variar i ja saps que pot passar quan el vaixell trontolla.

Res no és mou. Bé es va jubilar el secretari de l’ajuntament de tota la vida i n’han vingut de nous en els darrers anys. Molts dels treballadors que hi ha al consistori són interins que abans d’un parell o tres d’anys amb la nova normativa hauran de ser fixes. El nucli d’Albinyana ja fa dies que no és el que té més veïns censats, perquè alguna urbanització de la plana ho supera amb escreix, però de moment les coses són així. Potser d’aquí uns anys la part de representativitat pública del municipi s’instal·li en alguna d’aquestes urbanitzacions que van sorgir a la dècada dels 60 i 70 del segle passat.

Albinyana ha instal·lat un gran pont per superar el torrent i tenir els barris de la plana més ben comunicats. Una infraestructura que ja voldria el Vendrell per superar el pont de la Riera de la Bisbal que tot i els arranjaments que ha realitzat l’actual equip optimista cada dia que fan més de quatre gotes toca donar el tomb pel Vendrell. Doncs al poble la vida passa sense traumes de mica en mica cobrint les necessitats de la població. Un dels pilars que es troben a faltar és una fleca, però la proximitat del Vendrell la fan totalment inviable i la majoria de gent prefereix anar al poble del costat a comprar encara que aquesta política ha deixat el poble sense restaurants, una mica trist tot plegat, però la gent en el fons decideix que vol i que no vol encara que a vegades no es doni compte. Un dels tresors del poble és l’Escola Joan Perucho que va aconseguir que tots els minyons del terme estudiessin al poble i no com passava abans que les urbanitzacions més planeres portaven les noves generacions al centres públics del Vendrell i els del poble al poble.

Albinyana no té problemes d’aigua perquè de sempre ha tingut un bon subministrament d’aquest element bàsic i hem de tenir en compte que una part de la que subministra al Vendrell prové del terme municipal, però es va deixar perdre en els segles passats perquè de moment l’aigua va cap avall i agafar alçada li acostuma a costar una mica.

Albinyana amb el pas dels anys va perdent considerablement pagesos i la majoria ho combina amb segons activitats que els permeten tenir una nòmina assegurada al cap de mes, eina bàsica per seguir endavant en aquesta societat consumista on estem abocats.

Albinyana és un poble dormitori de moltes persones que treballen en localitats properes i que han trobat en aquest municipi un espai tranquil i acollidor prop del mar i de la muntanya.

Un dels puntals del municipi és la Societat Recreativa Albinyanenca que manté l’esperit associatiu tan necessari per tots els pobles si volen tirar endavant i treure suc al present. Aquesta entitat d’aquí no gaires anys celebra el seu centenari i ha estat un dels punts bàsics per entendre la història recent del municipi.

Albinyana és un gran poble i esperem que mai perdi aquest esperit que va estar a punt de sucumbir per l’imperi del totxo, sort que la crisis va parar el creixement i ha conservat el municipi amb la seva essència més característica. Hi ha petits problemes com un tram del camí de la canal que està pendent que algú l’arregli. Són pocs metres, però ja mereix una actuació una mica ràpida, abans que algú acabi amorrat a la base del campanar.