Lectures (re)trobades d’estiu

Com cada estiu he procurat fer l’exercici d’esporgar les prestatgeries dels llibres per anar fent espai per poder-hi posar d’altres. És un bon exercici que també ajuda a veure la teva evolució pel que fa a lectures, a temes o a autors. De que van els llibre adquirits en els darrers temps i aquells que vas trobant amb dates passades. També he constatat amb una certa sorpresa que cada cop costa menys despendre’t de llibres que semblaven intocables fa uns anys. A mesura que va avançant la vida les motxilles han de ser més lleugeres. Extreta la lliçó del llibre potser algun altre persona el podrà aprofitar. Val la pena fer-ho. I naturalment sempre hi ha sorpresa quan retrobés el llibre que suposaves perdut que pensaves que havies deixat i no l’havien tornat i el trobes amagat enter altres volums. Maleeixes no ser més ordenat o no tenir més espai, però l’alegria de retrobar el volum és gran.

I també en el decurs d’aquesta feina estiuenca ensopegues amb llibres que s’han convertit en peces imprescindibles, amb petites joies encara que siguin llibres humils i modestos que no han estat ni supervendes ni potser tenen massa fama. Enguany m’ha passat amb un llibre que en el seu dia vaig llegir amb interès i que ara he tornat a fullejar i a llegir-ne algunes de les seves planes. Es tracta del llibre “Al llarg del camí" de Jaume Barberà. El llibre va ser editat fa més de vint anys, poc abans de la mort de l’autor de la que fa també ara una mica més de vint anys, pel Comitè d’Humanització de l’Hospital de Sant Antoni. El petit volum és un recull de diversos articles que Jaume Barberà va escriure al llarg del més de seixanta anys de vida activa literària i de col·laboració en les publicacions vilanovines. El llibre, amb il·lustracions de Fidel Claramunt, fou editat amb la idea de que la seva venda pogués constituir una ajuda per l’Hospital on Barberà va passar els darrers anys de la seva vida. La mateixa idea de recaptar fons per la Institució que l’acollia ja defineix en bona part la figura de Jaume Barberà. El periodisme, la literatura, el treball intel·lectual al servei, si voleu modestament, d’una causa justa, com era i encara és, la funció de l’hospital de Sant Antoni.

Trobar el llibre i rellegir-ne algunes planes m’ha fet recordar el privilegi que vaig tenir de poder dir quatre coses en la presentació d’aquell llibre.

Poc després d’aquella presentació -any 2000- em van comentar un altre periodista, en Ramon Francàs, que en Jaume Barberà havia renunciat a seguir publicant articles potser conscient ja del seu estat i no pas perquè no tingués coses a dir.

La trajectòria de Barberà comença als anys trenta participant activament en les revistes de l’avantguarda cultural d’aquells moments com són Joventut i Prisma. Barberà pertany a aquella generació que la guerra civil els hi prengué part de la joventut però, a més, els hi prengué a més una cosa tant fonamental com va ser la llibertat. Home profundament demòcrata i progressista vinculat abans de la guerra a les esquerres polítiques d’aquí ben segur la seva col·laboració a la revista obrera Estela, els seus col·laboradors eren coneguts com a ”russos”. Barberà com bona part de les persones amb compromís   hagué de sacrificar bona part dels seus sentiments polítics per poder seguir escrivint. Ho hagué de fer en els diaris del “Movimiento” com el propi Diari en la seva època vinculada al règim franquista. Barberà però ho feu amb la dignitat d’aquells vençuts que saben però que algun dia tornaran a veure la claror de la llibertat. Mai es va humiliar pensant en que arribaria de nou la llibertat. Els seus articles eren sempre d’una textura exquisida, abasten una quantitat ingent de temes que demostren l’erudició de l’autor: des de articles de clara vocació costumista a retrats literaris de gran interès fins reflexions a l’entorn de la literatura, la filosofia o els costums.

Vaig tenir al llarg dels anys una bona relació amb Barberà que des de que vam començar a escriure al Diari ens aconsellava i acompanyava comentant els escrits que fèiem i sempre donant un consell, gens paternalista per cert, però sempre de gran interès. Només vam tenir una topada. Quan vam marxar del Diari per fundar el Setmanari no ho va entendre, ho va considerar una deslleialtat i durant uns anys va mantenir una distància freda. La vida dóna molts tombs i vam reprendre la nostra relació franca i amistosa després de parlar d’aquells moments de tensió.

Barberà va ser un apassionat per les lletres i la literatura, la seva professió de caixista d’impremta no deuria ser aliena a aquesta vocació de treball literari i periodístic. Francesc Puig Rovira en el seu Diccionari Biogràfic de Vilanova i la Geltrú (1) en l’entrada sobre Jaume Barberà escriu “Barberà escrivia indistintament en català i castellà. De la mateixa manera que alguns escriuen els articles directament a màquina o modernament en ordinador, ell sovint els feia directament en la composició tipogràfica, situant uns caràcters d’impremta al costat de l’altre”. Certament curiós.

Fou el puntal de diverses revistes de gran qualitat formal aparegudes en els anys 70 i 80 Foment i Gran penya, els seus texts han servit també de pròleg a nombrosos llibres i a presentacions d’artistes ja que la seva sensibilitat el va fer ser un estudiós de l’art contemporani. Barberà va contribuir a la historiografia local amb la publicació els anys cinquanta i seixanta amb un parell de volums Vilanoveses del siglo XIX a l’any 1953 i Vilanoveses de ayer deu anys més tard, a l’any 1963, en que biografià a personatges notables de la ciutat, personatge homes i dones que van fer aportacions a la nostra societat.

La seva trajectòria ha estat llarga i valuosa, rigorosa i carregada de valors cívics, d’indubtable valor ciutadà i democràtic, quedarà com un valor permanent en la història de les lletres de la nostra ciutat. Segur que serà així. Barberà va conrear el treball sobre la ciutat però no des d’un localismes endogàmic sinó que des de la ciutat i amb reflexions sobre el local transcendia a temes d’interès general i global.

Vet aquí les modestes i intranscendents reflexions al voltant de la troballa d’un llibre que ha estimulat el record i el respecte cap el periodista vilanoví.

Segurament Jaume Barberà no figurarà mai en cap antologia d’escriptors i periodistes catalans del segle XX, però és indiscutible que en la nostra, si volem, petita història, hi figurarà com dels que han fet molt i bé pel periodisme local. Que no vol dir ni menys important ni de poca qualitat. Barberà és un dels imprescindibles, un d’aquells importants que amb modèstia, humilitat però amb constància i sense masses escarafalls va treballar per aixecar el nivell i la credibilitat de la nostra premsa local

(1). Puig Rovira en la bibliografia sobre l’entrada de Jaume Barberà hi anota tres textos claus per conèixer una mica més el periodista.

Jaume Barberà Moral, testimoni d‘una generació malmesa. Albert Virella. Gran Penya, número 4, agost 1989

Jaume Barberà, senyor de la ploma. Francesc Marc Álvaro. Diari de Vilanova 24 de desembre 1986.

Vilanovins amb llustre o sense, Xavier Garcia Pujades.