Quan la política només és un joc

Els darrers fets polítics que hem viscut em porten la reflexió del joc dels escacs. Joc que es basa en l’estratègia i l’amenaça, observant que no es pot fer estratègia sense una tàctica per poder reaccionar als moviments del contrari, tot i sabent on vas.

Els fets

Busquen guanyar a l’adversari, s’entén el que ha passat en aquets temps d’amenaces… Moció de confiança, justificada perquè una de las parts incompleix el pactat.

El mal ve de lluny, aquella unió de Junts x SI per un sol objectiu: assolir la independència, es trenca i es bifurca amb la DUI del 27 d’octubre de 2017, anul·lada el 8 de novembre de 2017.

Conseqüència: uns a la presó i altres a l’exili, és a dir, ni l’estratègia, ni la tàctica, ni els lideratges varen ser capaços de preveure ni d’afrontar la situació. Des d’aquell moment molta gent s’ha sentit enganyada i avui manifesten que estan orfes.

Desprès de l’ai, ai, ai, una part de Junts x SI se’n va a l’exili a Waterloo (Bèlgica) i a Suïssa decidint prendre el camí de la justícia internacional i  creen el Consell de la República. Una altra part torna i es posa a disposició de la justícia espanyola.

ERC decideix ampliar la base i ajornar el procés. Això equival a presó i redempció davant del Pare… Taula de negociació, un acord de claredat? Aprovar pressupostos, etc. Estratègia d’ajornar la independència per a un temps millor i recuperar el “peix al cova”. 

Aquestes peces damunt del tauler que uns i altres han utilitzat per ensenyar-nos les seves estratègies del joc, sota el meu parer, no ens portarà ni tant sols a taules, on en el joc dels escacs no guanya ningú. Però en aquest partit de la política amb taules es deixen el més important, els votants, els que han delegat el seu vot perquè la política la facin els polítics.

Aquests ciutadans no han deixat de lluitar fins avui, però els polítics no haurien de defallir en l’intent de l’acord en el camí de la independència, però en aquets moments estan tots massa pendents de guanyar la partida, sobren les baralles i els escarafalls, i no tenen en compte allò que la pressa sol ser una mala consellera.

On som ara?

Algú va dir des del centralisme que els espanyols no calia que es preocupessin, perquè els catalans “se pelearán entre ellos”. Ja hi hem arribat.

I això què vol dir? Ara tindrem un Govern en minoria (tant sols 33 diputats li donen suport), quan la majoria parlamentària en requereix 68. S’haurà de seguir en el camp constitucional, i serem una de les poques comunitats que continuarem aportant més a canvi de rebre menys. Però, això si, aquí a casa, baralla rere baralla. Això va d’enderrocar la reina de l’adversari, pensant que ja tenim el rei en escac i a prop del mat.

Santa innocència! Però, catalans!!, que algú hi posi ordre, o és que a més de jugar als escacs també juguem a l’oca i es torna a la casella de sortida?, Algú sap a quin joc juguem?.

Així ho veig.