Can seixanta… al govern

Aquests darrers anys, tinc la percepció que gairebé tot es troba desmarxat. Topes amb molts desficacis, sovint ordits per un enfilall de mals anomenats polítics. Alguns, encabits al sistema amb nyaps que ningú no entén. En l’embolat, situo la ministra Irene Montero. Cada dia que passa dóna motius per a preguntar-se què pinta al govern. No té rigor, embolcallada de sectarisme i insensibilitat. Col·loca etiquetes de bons i dolents d'acord als seus esquemes buits. Veu l'exercici del càrrec com l'avinentesa per a promoure lleis on -dins la manida “igualtat”- els homes sempre surten perdent. 

És molt més gran el percentatge de maltractadors (mascles) que no pas subjectes femelles. En aquest punt, mal que faci mal d'oïda, les víctimes de maltratadores -que n´hi ha- tenen el dret a que se'ls atorgui aquesta condició. La premsa dels darrers dies ens ha informat d'un succés luctuós i esgarrifós: Olívia, una nena de sis anyets, ha aparegut morta -al llit, al costat de sa mare- després que aquesta li fes ingerir una dosi mortal de barbitúrics, en motiu que el jutge li retirés la patria-potestat de la criatura. Presumpció d'innocència, sí, malgrat que els indicis aclaparen. Suposant el cas contrari -on s’imputés al pare la responsabilitat de la mort- des del ministeri de l’ex esposa d'en Pablo Iglesias l’haurien “metrallat” i condemnat verbalment. El silenci inicial de la ministra -si més no al llarg dels tres primers dies- la deixa en molt mal lloc. Cau en el parany de les seves pròpies contradiccions i xerraireries. Es prenen decisions que una gran majoria considera desassenyades i fins i tot lesives. Són molts els qui se senten agredits en els sentiments... S'han produït ruptures socials, generant problemes on no hi eren. Res no és pitjor que legislar des del populisme, en funció de si l'actor és home o dona. Trobar ministres que no palesen un bri de compassió per una nena assassinada i envers un pare destrossat de dolor, em subleva i irrita.