Tornen les caramelles

La primavera té com a principal característica l’esclat de la natura, però deixant de banda aquest aspecte primordial i, per exemple, els inevitables casos d’al·lèrgia al pol·len o temes banals com aquell anunci publicitari que ha calat en la nostra societat de consum –Ja es primavera al Corte Inglés!–, la que es considerada com l’estació més bonica de l’any també es distingeix, a casa nostra, pel retorn de les orenetes i de les caramelles. Ja ho diu la primera estrofa de l’Auca de les Caramelles que l’any 2008 van editar la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Súria:

Quan ve en temps de primavera
Pasqua de Resurrecció,
ens agafa la fal·lera
de cantar per a l’ocasió

Aquests cants de salutació primaveral estan profundament arrelats a moltíssimes poblacions del país, entre elles Cubelles, on hi ha constància que ja es cantaven a la segona meitat del segle XIX. El proper Diumenge de Pasqua al matí, després d’un any d’absència, el Cor l’Espiga tornarà a portar les caramelles pels carrers i places de la vila com ha vingut fent des de la seva fundació, l’any 1900, a excepció d’algun període en què aquesta associació es va mantenir inactiva per diverses circumstàncies.

La cantada de caramelles del Cor l’Espiga entra dins els actes de commemoració del cent vint-i-cinquè aniversari de la fundació de l’entitat, que s’esdevé el proper 30 de juliol, diada dels sants Abdon i Senén, copatrons de la vila. Sota la direcció del ribetà David Llorens, els cantaires cubellencs interpretaran algunes peces típiques de caramelles –entre les quals Jorn de Pasqua, Un cant festiu i la sardana La Maria de les trenes, aquesta amb la lletra diferent, d’Anton Ferret Baig– així com el més esperat de la seva actuació, els clàssic cuplets, o corrandes, de contingut satíric i humorístic en què es fa crítica local sobre persones o fets ocorreguts durant l’any. De vegades, però, la sàtira transcendeix l’àmbit local, com aquest cuplet que es va cantar en la Pasqua de 1932, quan l’Estatut de Núria, declarat oficial per la Generalitat l’agost de 1931, encara no havia estat debatut a les Corts espanyoles:

Ja fa molt que Catalunya
l’Estatut ha presentat
i en tant temps transcorregut
encara no s’ha aprovat.
Van dir per l’abril
i ara ja ho han ajornat,
al final més val que ens diguin
que les rates se l’han menjat.

Els cuplets els canta un solista –durant molts anys aquesta funció la desenvolupà de manera excel·lent el recordat Salvador Fonoll Carbonell– i els caramellaires fan cada vegada la tornada avisant, per si algú s’emprenya, que

Qui ho entén, qui no ho entén
tot això són xirigotes.
Qui ho entén, qui no ho entén
s’ha de prendre tot rient, rient, rient...

També hi ha una altra tornada que acaba amb aquesta estrofa:

Tots venim a festejar la diada
i sense que s’enfadi ningú
en parlarem una miqueta
de tots els drapets de cadascú.

A més del plaer de cantar i de mantenir una de les principals tradicions populars de Catalunya, els caramellaires tenen també l’al·licient d’efectuar una excursió amb el que recapten durant la cantada. D’això se n’encarrega el cistellaire, un personatge imprescindible en les colles de caramelles. Ho fa amb una perxa llarga, proveïda amb corda i corriola amb una cistella al capdamunt per fer-la arribar a finestres i balcons. La cistella és ben guarnida amb flors, cintes i picarols. Antigament la gratificació més usual dels caramellaires era gairebé exclusivament d’ous. El cistellaire del Cor l’Espiga, des que va reaparèixer l’any 1986, ha sigut sempre el polifacètic, extravertit i simpàtic Josep Cuscó.

A la comarca del Garraf, a més de Cubelles, també hi haurà caramelles a Sitges, Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú. A la Blanca Subur, per part de tres colles, Caramelles del Prado, Caramelles del Retiro i Caramelles Sitgetanes. Sortiran a cantar el dissabte de Glòria a la nit, a la plaça de l’Ajuntament i a la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla, i tornaran a compartir lloc el dilluns de Pasqua a l’Hospital de Sant Joan Baptista per repartir-se després per diferents indrets de la vila.

A Sant Pere de Ribes, la cantada també anirà a cura de tres colles caramellaires, les del GER, les infantils d’Els Xulius i el Grup de Caramelles Joves i Casats. Aquest darrer té la peculiaritat que està format únicament per homes i actua de forma frenètica a partir de la vetlla Pasqual, el dissabte de Glòria, fins a trobar-se a la plaça Marcer amb les altres colles al migdia de Pasqua, gairebé sense haver pogut descansar.

I pel que fa a Vilanova i la Geltrú, tot i que queden lluny els temps en què sortien a cantar la Unió Vilanovesa, la Grècia Groga i Els Pescadors, entre d’altres, la Unió Vilanovina recupera les caramelles entre socis seus i gent que ja n’havia cantat anys enrere (no he sabut trobar si hi ha algun altre grup que també surti a cantar-ne).

Tres llocs de referència: Sant Julià de Vilatorta, Súria i Castell d’Aro

Les caramelles tenien originàriament un sentit religiós que es concretava en el cant dels goigs del Roser, per esdevenir posteriorment en la forma amb què les coneixem actualment, és a dir, en uns cants de salutació primaveral i cants de galanteig. Al llarg del temps han anat canviant el nom segons el lloc: Goig de les Botifarres, Goig de les Caramelles, Goigs de Pasqua, Goig dels Ous (així s’anomenen a la Catalunya Nord) o Deixem lo dol (nom que prenen a Mallorca). Les referències més antigues documentades de les caramelles són del segle XVI a Sant Julià de Vilatorta, en concret de 1590, any de la butlla fundacional de la Confraria del Roser. Aquesta vila osonenca continua sent un del centres neuràlgics de les caramelles per la manera de celebrar-les i per la peculiar indumentària dels caramellaires, abillats amb capa i barret de copalta i un llaç vermell. El dia de Pasqua la comitiva, encapçalada per la bandera de la Verge i seguida per dues fileres de caramellaires, recorre els carrers del poble cantant els goigs del Roser. La festa continua el diumenge següent amb l’Aplec Caramellaire que enguany arriba a la seva quaranta-sisena edició. En aquesta edició són set les colles que hi participaran, entre les quals els Goigs Tradicionals de Sant Genís de Fontanes, de la Catalunya Nord. 

La devoció i l’arrelament de les caramelles a Sant Julià de Vilatorta arriba al punt de disposar d’un equipament únic a Catalunya com és la Casa de les Caramelles, un espai divulgatiu que compta amb un centre d’interpretació dels goigs del Roser i una sala d’exposicions on s’hi poden observar els principals elements que conformen la tradició.

Les caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta

Un altre dels llocs on les caramelles tenen més prestigi és a Súria, fins al punt que es declaren com la “capital catalana de les caramelles” per la seva antiguitat –estan també documentades al segle XVI–, i pel gran nombre de cantaires que aplega. I la seva raó deuen tenir per autodefinir-se així, ja que des del juny de 2016 les caramelles d’aquesta població minera del Bages també formen part del Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya. Amb els carrers ben engalanats, el Dijous Sant s’inicien les cantades, que continuen el dissabte de Glòria i, sobretot, el Diumenge de Pasqua amb un programa ben farcit que s’inicia al matí amb un esmorzar de les colles caramellaires i que es clou amb un altre àpat a la nit.

I si a Sant Julià de Vilatorta fan una trobada el diumenge després de Pasqua, la Federació de Cors de Clavé n’organitza una altra a Castell d’Aro (Baix Empordà) amb la participació de corals federades de tot Catalunya, entre les quals el Cor l’Espiga. Una jornada festiva que, a més de difondre el patrimoni musical popular, comptarà amb tota una sèrie d’activitats complementàries com ara tallers i xerrades per a tots els públics. Tanmateix, aquesta trobada, nascuda a Castell d’Aro fa tres anys, vol tenir un caràcter itinerant i per aquest motiu l’any vinent se celebrarà a Sabadell, coincidint amb la celebració del 70è aniversari de la Societat Coral Estrella Daurada de la capital vallesana.

Les trobades de cors de caramelles del Penedès

Fins fa pocs anys, a les comarques penedesenques també se celebrava una concorreguda trobada de caramelles –normalment sobrepassava la vintena de grups– que es va iniciar a Sant Pere de Ribes, el 1980, per iniciativa del Grup de Caramelles Joves i Casats, l’impulsor d’aquesta feliç idea. Al llarg dels anys a la trobada, a part de les colles de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, se n’hi van afegir d’altres comarques, com l’Harmonia Reusenca i Els tranquils, de Reus, i la Coral Marinada, de Castelldefels. Precisament aquest grup va ser l’encarregat d’organitzar la trobada de 1998, la primera que se celebrava al Baix Llobregat. Dos anys més tard, el 2000, va ser el Cor l’Espiga l’organitzador de la trobada coincidint amb el centenari de la fundació de l’entitat. Amb la pandèmia del 2020 es va estroncar aquest esdeveniment que aglutinava cada any una gran quantitat de gent al voltant d’aquesta destacada manifestació de la cultura popular que segueix persistint al llarg dels segles i que, com diu l’esmentada auca de les caramelles en la seva darrera estrofa

Avui que tot ens emmena
a la globalització,
com veieu, bé val la pena
mantenir aquesta tradició.

Malgrat el panorama tan bonic que acabo de pintar, soc dels que pensen que actualment les caramelles estan infravalorades, a excepció de determinades zones del país, i que no se’ls dona la importància que tenen i es mereixen. Si viatgéssim, posem pel cas, a llocs com Sicília o Sardenya i veiéssim que per la Pasqua s’hi fan celebracions com les nostres, segur que en quedaríem admirats i en tornar ho explicaríem tot cofois a les nostres amistats. Però aquí ens trobem que una part de la societat veu les caramelles potser com una cosa simpàtica però que no en fa massa cas, considera que és quelcom de segona fila. Crec que les administracions públiques haurien de fer més per potenciar les caramelles en un moment en què no són poques les colles que passen per una etapa d’estancament per manca de gent, sobretot jove. Cal trobar nous al·licients, noves fórmules per atraure el jovent, com fan, per exemple, a Casserres (Berguedà) o Callús (Bages), i de vegades em pregunto, si la televisió pública catalana ofereix cada any la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell així com diverses jornades castelleres, per què no emet alguna de les destacades manifestacions de caramelles com les que abans he citat? Una nació com la nostra no es pot permetre el luxe que flaquegi cap dels seus principals senyals d’identitat. I les caramelles, pel seu valor històric, cultural i etnogràfic, ho són. Cal tenir sempre present aquell lema que diu “el poble que canta mai no mor!”.

                                  Cartell de la trobada del 2000 a Cubelles (Arxiu J. Vidal)