Ara retornen, insistint tal com ho van fer el 2004, amb els mateixos arguments: la cruïlla d’autopistes, els camions i la plana baix penedesenca ideal per especular amb els polígons a gran escala que acabaran convertint la comarca en un gran port sec.
La mateixa metodologia: a) La compra de terres agrícoles per agents privats -en aquest cas, un de sol- per sota mà. b) La conxorxa amb representants polítics i l’Administració per assegurar el tir abans no s’aixequi la llebre. c) La imposició directe -l’acció dels fets consumats- d’un projecte logístic de grans dimensions sobre un sòl agrari, sense debat previ ni consulta amb la població, sense possibilitats de poder discutir públicament alternatives diferents a l’ocupació logística.
Dèficits democràtics
En la pàg. 29 del document de l’AVAÇ referint-se a la participació ciutadana, és diu textualment que són: “..propostes que permetin encetar un debat ampli, obert i plural amb la ciutadania.”. Totes i tots sabem que el debat ampli, obert i plural, en un sistema democràtic, no el pot imposar un sol individu i més, quan l’objectiu del qual és, senzillament, fer negoci i amb una clara indiferència cap a la gent del territori i el seu paisatge. En aquest sentit la frase adquireix un acusat regust demagògic.
Si no s’aprèn del passat, no hi ha futur
Sembla que aquests anys transcorreguts de debats, lluites i propostes al llarg i ample del territori de la vegueria sobre els impactes negatius de la logística, no hagin tingut efecte als ulls i les orelles dels nostres representants democràtics que segueixen ensopegant amb la mateixa pedra: entregant la terra als promotors sense que aportin res a canvi.
Si abans no se sabia cap on anar -els anys del negoci immobiliari de la costa que produí la crisi posterior en què ens trobem-, ara, que des del 2014 s’han iniciat els treballs del
Pla Territorial de la vegueria Penedès -amb el marc de fondo de lluita contra la crisi climàtica- i on s’ha obert la possibilitat de col·laborar en el disseny del territori, amb una
gran participació ciutadana sobre el futur de la vegueria Penedès, perquè alguns governs tornen a la casella de sortida?
En aquest debat col·lectiu es proposa fermament anar cap a la integració del Penedès a la metròpoli Tarragona-Barcelona, on pot adquirir un paper fonamental com a
Regió Agroalimentària que cobreixi la demanda urbana i configuri un entorn ecosistèmic amb productes de proximitat -inspirat en models europeus com “
il Parco Agrícola Sud de Milano”, el "
Green Deal" de Londres o molts exemples de
regions franceses que s’estan duent a la pràctica- i que adquireixen cada vegada més força arrel de la situació alimentària generada pels conflictes bèl·lics d’Ucraïna.
Perquè l’Ajuntament de la Bisbal del Penedès es gira d’esquena a aquest debat col·lectiu? Quina explicació pot tenir aquest comportament? Desconeixement?Desconfiança? En tot cas, poc a veure amb un debat democràtic que, com a representants de la gent i el territori haurien de ser els màxims garants d’obrir el debat i la participació abans de permetre, d’estranquis, operacions cobdicioses com a la que estem assistint.
Donades les circumstàncies de crisi global en la que estem submergits, la única manera de sobreviure és cooperant, no en amagar el cap sota l’ala i dir, ja s’ho faran! I menys en un tema com aquest, on un tros de Penedès agrícola que passarà a ser un generador de magatzems, CO2, sorolls, paisatges artificials, que en definitiva afavorirà la crisi climàtica i empobrirà l’entorn on habitem. On les plusvàlues del negoci surten del municipi per anar a parar a les butxaques alienes i aquí deixen -com ha passat amb les urbanitzacions residencials- un “paquet” que explotarà quan l’economia entri en crisi, doncs ningú transporta mercaderies si no es venen. Si la logística a casa no és negoci, menys ho és si el benefici inicial se l'emporten uns altres.
Efectes territorials més enllà del municipi
Hem de tenir en compte les actuacions a gran escala que, tot i estar dintre dels límits municipals, afecten als veïns. Això és el que ha anat succeint sempre -des de la
'Cristalera' fins a l'idiada- però, ara que tenim la possibilitat de potenciar i definir un model territorial basat en una economia de qualitat, resulta que seguim fent el mateix o pitjor:
seguim venent l'or -els espais agrícoles- per collarets de vidre -logística de camió-.
Cada govern municipal fa i desfà a casa seva independent del veí. En el cas que ens ocupa, prop de 90Ha de sòl logístic afecta molt al municipi on s’implanta però també influeix de manera important a l’entorn on pot arribar a afectar el desenvolupament econòmic i la qualitat de vida de tota la Regió.
En aquest punt cal notar la
poca capacitat de promoure el debat sobre el territori de les nostres institucions -consells comarcals, ajuntaments, associacions professionals, empresarials- que adopten un paper neutre o si més no una actitud poc oberta a la societat i als seus problemes.
On ens portarà la logistització de la comarca?
Abans de seguir pel camí de l’augment de polígons logístics, l’equip de govern de l’ajuntament de la Bisbal, s’hauria de preguntar perquè en 20 anys quasi ha doblat la població (de 2000 a prop de 3830) i ha augmentat per més 8 vegades l’atur (de 39 a 323 aturats) amb una renda per càpita del 81% per sota la mitjana catalana, havent construït dos polígons amb un total de 82ha que equivaldrien a 820 treballadors (rati logístic: 10 treballadors/ha) Significa que aquests no estan aportant riquesa als habitants de la Bisbal, i més aviat al contrari.
Tot fa pensar que, de construir-se el polígon (840 treballadors) aquesta situació pot derivar amb un desequilibri de la població, si com diu l’AVANÇ, són treballadors, majoritàriament, de baixa qualificació professional. Una hipòtesi pot ser, que el poble s'arribi a convertir en un barri de treballadors al servei dels polígons.
Els càlculs i les apreciacions del l’AVANÇ no analitzen a fondo les dades estadístiques, tot va encaminat a intentar justificar un projecte que no sembla importar-li què passarà l’endemà d’haver venut l’última parcel·la.
El municipi no és un negoci, és una comunitat.
A més, què se'n treu a canvi? unes cessions de terrenys previstes per la llei; un 10% de solars com a comissió per la feina ben feta?
En la planificació de territori ha de ser l'equip tècnic i el grup polític els que gestionin el seu desenvolupament i distribueixin les plusvàlues en benefici del municipi. Cap promotor privat ha de propopar o iniciar cap projecte que no estigui consensuat per la planificació territorial participada. Tot i que al Baix Penedès i molts indrets de la costa s'ha fet així fins ara, cal canviar-ho. Ha de ser la mateixa gent del territori qui decideixi, qui gestioni, qui determini les coses que hi han d'anar, que s'han de fer. La informació general ha d'estar a l'abast de tothom, amb total transparència.
El paisatge no és una postal
Hi ha una creença generalitzada que el paisatge (en aquest cas, agrícola) és només una postal sense contingut. Si els hi preguntem als nostres avis1 descobrirem que és un ecosistema humà i natural aconseguit al llarg de molts anys i amb l’esforç de moltes generacions. Ha desenvolupat una economia (moltes vegades, de subsistència), una cultura, un sentiment de pertinença i va acompanyat de tot un univers vegetal i animal que configura un indret i constitueix un patrimoni cultural -des dels marges, les barraques de pedra seca, les rompudes, la fauna i la flora que hi habiten, el color i textura de la terra, les vistes sobre les muntanyes o les masies- que es consolida com la nostra tercera pell. El nostre hàbitat després de la casa.
Les vinyes desapareixeran substituïdes per les grans naus logístiques, els camions, augmentarà el trànsit a les carreteres. El paisatge vegetal que durant cent anys protegia el poble i li donava sentit desapareixerà sota l’asfalt dels carrers i el metall de les cobertes. Aquest serà el nou paisatge que tindrem. Paisatge associat a una economia externa de la que els habitants de la Bisbal dependran definitivament. La gent dirà: “era un poble a un port sec enganxat” i passarà de llarg.
Aquest és el debat, fer el territori a la mida d’un o organitzar-lo per a tots?
Estem cansats de veure com els ajuntaments accepten les propostes dels promotors, de modificar plans municipals per fer-los lloc per al seu negoci a canvi de “llocs de treball”. Això es va convertint en una taca d’oli fins que quan arribi l’aprovació del Pla Territorial no caldrà fer res, tot estarà ple de coses inconnexes d'acord amb els interessos del promotor de torn. Potser la gent no hi creu amb la cooperació d’un territori i aquí, a més, no està acostumada a construir-lo des de baix, per nosaltres mateixos, però cal intentar-ho. És l'única sortida.
Cal però deixar constància dels fets. No sigui que aquests que ara pretenen fer negoci se’ls consideri, demà, els salvadors de la pàtria.
