Divendres de Carnaval. Arrivo a Dallas

El Carnestoltes s’apropa a la plaça de la Vila dins d’un cotxe antic, luxós i descapotat, que valdria un dineral si no fos que el seu motor ja no té capacitat per propulsar-lo. Avança lentament, arrossegat per les cadenes d’un tractor gros com un elefant.

El protagonista d’aquest divendres de Carnaval porta un tupè molt alt i un somriure permanent, de suro pintat, lligat amb una goma darrere del clatell, com mascareta de Covid. L’antifaç que du dibuixa uns ulls, sobre pintats, molt més grans que els seus. Llueix un vestit fosc amb ratlles clares que recorda De Niro fent d’Al Capone.

Al costat d’ell, amb llavis farcits de bòtox, somriu una noia amb una gran perruca rossa, vestida de Marilyn a punt de passar damunt d’un extractor d’aire del metro de Nova York que li alci les faldilles fins a convertir-les en ales de papallona blanca.

En saludar, tots dos mouen la mà oberta, dalt d’un braç mort, com reines en un balcó.

La corrua de carrosses i petards que els acompanya canta i balla, esvalotada per músics seriosos que enyoren, sense èxit, una pluja de confeti.

Un farcit de pedres i sorra permet que el seguici pugi tranquil·lament del carrer fins al nivell del centre de la plaça. Des d’allà passa damunt d’un trencadís de marbres blancs, negres i granats que dibuixen petxines capiculades.

El cotxe s’apropa a la Casa de la Vila i, quan és a mig camí, entre la façana municipal i el monument al patrici que va donar l’espai per fer la plaça, sona un tret. L’espetec desproporcionat apaga els tambors i tots els xivarris.

Palplantats, els espectadors es miren els uns als altres, preguntant amb la mirada què ha estat aquest terrabastall. El silenci dura dos segons i, quan el director d’orquestra està a punt de moure la batuta per reprendre l’enrenou, un crit sec atura la vareta de fusta i la bufera dels trompetistes a punt d’arrancar.

-AAAAAAAHHHH!!!

Tothom es gira i els que són més a prop del cotxe enganxat al tractor veuen la noia abillada de Marilyn amb la boca oberta de bat a bat, les mans aferrades a les galtes i els ulls encesos i clavats al seient del costat. Allà jau, amb els ulls en blanc i un devessall de sang que li surt d’un forat en el gran tupè, Sa Majestat en Carnestoltes. El broll vermell ho taca tot, també l’elegant vestit de faldilles amples, abans immaculadament blanc, que ressaltava el cos estilitzat de la concubina reial.

 -És mort!!! -xiscla la noia.

-El tret ha vingut d’allà dalt -brama el xofer del cotxàs, mentre assenyala una finestra de l’últim pis de la biblioteca, a la façana enfrontada a l’ajuntament. Els primers que ho han sentit i han girat el cap immediatament encara han vist, a l’única obertura amb llum, un home que fugia esperitat.

La gent que envolta el carruatge dibuixa un somriure amable, pressuposant que es troben enmig d’una broma de Carnaval. Al cap de poc, es giren per mirar d’on surt l’udol que s’apropa per darrere d’ells i veuen una ambulància amb els llums d’alarma trepidants i l’altaveu que renilla perquè tothom s’aparti. Comença a haver-hi dubtes. Al mateix temps, una corrua de guàrdies municipals creua la plaça, atropellant a cops de colze aquells que no s’aparten, en direcció a la porta del dipòsit de llibres amb una sola finestra enllumenada. Els portalliteres que arriben al costat del cotxe es fan càrrec de la situació i aparten el manat de curiosos i figurants, per obrir la porta lateral del descapotable on l’home del cap ferit i els ulls badats a l’aire fresc de l’hivern continua, arraulit en el seient, amb el cap caigut. L’abraça la Marilyn des del vestit blanc lluent que el roig tinta de la pitrera fins als peus.

En un no res, els de la llitera portàtil, expeditius, han arrencat el cos travessat de bala dels braços estremits de l’amant a punt d’infart. L’han ajaçat en el petit llit i se l’han endut cap al vehicle que encara rugeix. L’auto manté en marxa els llums de color de foc que recorren la filera de bombetes alarmants i pinten les cares dels espectadors, embadalits, amb una intensitat que puja i baixa. Igual que el xiulet que no para.

El desconcert és insuperable, al cor de la plaça. Enmig del caos, molts es fan preguntes en veu alta.

-És una broma, oi? -deixa anar una noia que comença a dubtar.

Altres expliquen, a gent que no els ha preguntat res, que el noi perdia molta sang pel forat del cap.

-Em temo que va de veritat -reconeix un que fa poc que reia.

Els laments que se senten, provinents de la finestra il·luminada, fan que molts es girin, alcin el coll i puguin veure com el grup de polis balda a cops un home que crida. Una garrotada li colpeja el frontal, com si fos un timbal, i cau estès. Els sorolls de lluita deixen pas a les ordres:

-Agafa’l fort. Tu, porta les manilles.

El detingut passa, entre empentes, un moment per davant de la finestra, en direcció a la porta.

No transcorre ni un minut i el núvol d’uniformats ja està creuant la plaça, demanant que s’aparti la gent. Més que empènyer, arrosseguen un jove que du més nafres que un eccehomo. Només la punta de les vambes toca el terra de mosaic.

L’home allibera un gemec, gairebé inaudible:

-Jo no he fet res. Soc innocent. Deixeu-me anar.

-Tira endavant i calla -fa un dels que l’empenyen.

Quan el grup arriba al costat del cotxe descapotat, que ara està buit i té les portes obertes, oh sorpresa, el Carnestoltes reapareix enfilat dalt l’ambulància. Saluda tothom i trenca l’atmosfera tensa que s’estava apoderant de la multitud. Amb un megàfon demana que tothom es relaxi, que no ha estat més que una paròdia, que no passa res. L’home que va caracteritzat com a Lee Harvey Oswald, amb el front ample i bosses obliqües damunt dels ulls, es treu ell mateix les manilles de plàstic que portava. Els falsos policies se li abracen i celebren l’engany llençant les gorres enlaire.

Al cap d’un minut, Carnestoltes, la concubina platejada i el presumpte Oswald surten al balcó principal de l’ajuntament. Tothom pot veure que el qui es feia el mort va disfressat de Kennedy i la Marilyn Monroe se li agafa al coll i li fa un petó sorollós mentre pel darrere aixeca la cama fins a posar la sabata de taló alt i color vermell sobre la fosca barana del balcó.

Alleugerit, el públic allibera somriures i respira a fons.

-Ja t’he dit jo que era un muntatge.

-Tu? Però si estaves tremolant!

-Ens haureu de disculpar -agafa el micròfon el Carnestoltes-. Potser ens hem passat una mica. Però ho entendreu i perdonareu el mal tràngol després que us expliquem els motius que tenim per haver organitzat aquest tingladu. Ja heu vist que l’enrenou girava al voltant d’una recreació dels fets que van passar a Dallas, el 1963, quan Lee Harvey Oswald va disparar al president dels Estats Units John F. Kennedy. Us preguntareu a què carai bé la representació d’aquest assassinat horrorós en l’Arrivo del Carnaval d’enguany, que per definició ha de ser gaudi i alegria. És ben senzill. Els més grans recordareu que aquell atemptat es va fer amb uns trets disparats des de la finestra d’una biblioteca que es va tornar famosa arran del fet. Doncs en aquesta plaça també tenim una biblioteca que no és tan famosa com la de Dallas, però sí molt més antiga. Es va obrir el 1884, a la plaça de l’estació. Aquest any celebrem el seu 150è aniversari. Hem fet el show per despertat l’atenció ciutadana i reclamar que aquest guarda llibres es faci tan famós, o més, que aquell de Dallas.

En aquest moment, des de l’entrada al balcó municipal més proper al carrer dels Caputxins, surten dos personatges discutint en to alterat, però no gaire. Els dos duen barba. L’un, més alt, la llueix pulcra i arreglada, amb un retall en forma de requadre en l’espai del mentó. A l’altre, que la porta descuidada i acabada en punxa, li arriba gairebé al melic. De la discussió que els ocupa, aquesta és la petita part que es pot entendre clarament, per mitjà dels micròfons sense fil que duen mig camuflats:

-Li haig de fer saber, estimat amic Joan Oliva -diu en to indignat el de la barba curta-, que em sento altament ofès pel fet que, tot i ser jo el fundador de la magna institució de la Biblioteca-Museu, que porta el meu nom, se m’hagi deixat arraconat, en una plaça sense encant, on només passa gent que corre per agafar el tren i estudiants que mandregen abans d’entrar a classe. De mi ningú no se’n recorda. En canvi, el nom de vostè, que no va ser més que el meu secretari, llueix immerescudament en una biblioteca molt concorreguda en el melic de la vila.

-Li haig de recordar, benvolgut don Víctor Balaguer -respon el barba-llarg-, que vostè li va donar el nom, sense embrutar-se, però vaig ser jo qui va haver de fer la pencada per posar-la en marxa, elaborar l’inacabable catàleg de llibres, treure’ls la pols -tus aparatosament- i decidir com s’havien d’ordenar aquells milers i milers d’exemplars que ni s’imagina com pesen.

Amb tot això, els dos prohoms, sortejant educadament els altres disfressats que hi ha al balcó, ja quasi han arribat a extrem oposat.

-Li haig de dir, senyor Oliva, que és vostè un desagraït -diu don Víctor-. Sense mi, no hauria sortit mai de l’anonimat.

-De l’únic lloc que no he sortit és de l’armari. Si no hagués estat per mi, aquell munt d’embalums encara serien apilats en una sala, dins un núvol de polseguera, farcits de teranyines, mossegats per les rates o devorats per les arnes.

-Mal hermanu!

-Negreru!

Sense perdre la postura, però estirant-se la barba l’un a l’altre, desapareixen per la porta que troben al davant.

En el mateix instant que les dues celebritats fan mutis en una punta de la balconada, per l’altra apareix una nova figura. És una nena menuda i adolescent, que no mostra la cara perquè la té embolicada amb benes, igual que la resta del cos. Porta els dos braços creuats damunt del pit, en la postura en què sovint es posa als difunts.

-Ja ho veieu, aquest dos cracks -diu Nesi, la mòmia del museu-, sempre barallant-se per decidir qui dels dos és més important. I de mi, que he estat un segle i mig l’autèntica estrella del museu, ningú no se’n recorda. Primer em van fer entrar per la duana pagant impostos com si fos un bacallà. Cent cinquanta anys més tard, els importo tan poc que temo que aviat m’exposaran, en remull, en una bacallaneria del mercat, en un pack amb olives i salsa de nyores, el dia de la xatonada.

Gira cua, indignada. Abans de desaparèixer, per la mateixa obertura per on ha entrat, gira el cap en direcció a l’audiència que atapeeix la plaça i deixa anar una sentència:

-Això no quedarà així. Tant aquests senyors com tots els vilanovins, aviat coneixereu la venjança de la mòmia!

Pròxim capítol, diumenge vinent:

Diumenge de Carnaval / Un comparser per terra