'És ella!!'

De bon matí, un municipal desbarra l’enorme portalada de la casa gran i troba a terra un sobre blanc que algú ha fet passar per sota la porta. Al damunt només hi diu: “Al senyor alcalde”.

Avui, la correspondència del batlle queda sense obrir perquè l’assistenta que se’n cuida va relliscar en un toll, durant la comparsa, i  el metge li ha donat la baixa fins que recuperi el braç nafrat.

El batlle de la vila està tip de rebre trucades que li demanen que aixequi el dol i autoritzi la sortida dels mascarots i el ball del Vidalot. També els Coros del Carnestoltes, que ahir no van poder sortir, li fan saber que al vespre seran al carrer, tant si tenen el seu permís com si no el tenen.

No és fins a la tarda que un auxiliar posa a la taula de l’alcalde la correspondència del dia. Quan arriba al final de la pila, la fatigada i atabalada autoritat necessita llegir dues vegades per copsar la importància del missatge rebut. De seguit truca a Torralba dient que li envia un motorista amb una nota anònima del màxim interès.

L’inspector la rep quan ja és fosc i s’està posant l’abric per anar a sopar. Llegeix la missiva i no pot creure allò que li diuen els ulls: la dona del Carnestoltes i banderer assassinat no va anar en mar la tarda del diumenge de Carnaval per fer l’amor amb el seu amant, sinó per posar-se en contacte amb una xarxa de contrabandistes de droga.

Torralba s’apropa al nas el sobre que contenia la nota. L’olora, el distancia i el torna a apropar per ensumar-lo de nou. Ho fa amb un soroll semblant al del gos que ensuma. Queda pensatiu.

El torna a la realitat el dringar que li surt de la butxaca del pantaló on guarda el mòbil reservat a trucades d’alta importància. Un subordinat li fa saber que dins del búnquer de la Punta Mabrera, arran de mar, ha aparegut un home negre, totalment nu, amb signes d’haver sofert una panada exuberant.

L'oficial s'alça per anar a veure el difunt. Posant-se l'abric, de camí cap al carrer, l'assalta la veu agra de la telefonista que li recorda que hi ha un amic de Dionís que han citat a declarar i fa tres hores que s'espera.

-Un amic? Ningú me n’havia dit res.

Renegant en veu baixa, l’inspector es planta davant el noi, neguitós, que vol saber si finalment algú li dirà que carai fa allà, mitja tarda escalfant cadira.

Torralba ni tan sols seu. Només li pregunta si pot dir res referent a la víctima de l’apunyalament que pugui ajudar a la recerca.

-Sí, clar. Per això em deuen haver cridat.

-L’escolto -respon l’inspector sense decidir-se a agafar seient.

-La secta.

-Quina secta?

-La que porta dos dies acampada a la plaça de la Vila. Potser no ho saben, però Dionís va formar part d’aquest grup de fanàtics. El van fer fora per alguna malifeta. Segons es rumoreja, hauria ficat la mà al calaix, deixant-hi un bon forat. Els dirigents del grup van dictar revenja contra ell. No els manquen motius per voler-li mal.

L’inspector dubta un moment. “Me’n vaig a detenir sectaris o a remenar un búnquer pudent a baix a mar?”

 Una nova arrencada de 'Safistaction', la melodia que li puja des del mòbil a la butxaca, l'obliga a ajornar la decisió.

-Digui’m.

-Soc el mosso de guàrdia a l‘hospital, al costat del ferit.

-Què passa?

-El senyor Dionís acaba de morir.

-Vaja. No he arribat a poder-lo interrogar.

-No es preocupi per això. Cal que sàpiga que abans de traspassar ha tingut com un deliri.

-Potser ha dit res d’interessant?

-Ho he gravat. No es retiri, que li poso: “... És ella -ressona una veu enllaunada-. És ella, és ella!!!”