El segon acte

Un suport que el partit de Salvador Illa s’ha afanyat a matisar que és puntual i no a tota l’acció de govern, mentre, imagino, ambdós partits esperen la pluja de mastegots de l’actual oposició i algun que altre ex-soci de govern, contra la suposada connivència entre els “independentistes conversos” i els socialistes.

Perquè ara tot just s’ha aixecat el teló per iniciar el segon acte. D’una obra que, al meu entendre, resulta força previsible. Perquè, dividit com està l’elenc entre els que van proposar el projecte de pressupost, els que han acabat recolzant-lo amb més o menys entusiasme, i els que no el volen veure ni en pintura, el que faran tots tres és, com sempre, defensar aferrissadament la seva actitud i tirar per terra la dels altres. Sobretot, però no exclusivament, la dels que estan en contra del que defensa cadascun d’ells.

D’aquí que ara, quan ja sabem que pensa cadascú de la distribució global dels diners que s’esperen recaptar i rebre, calgui esperar en aquest segon acte, baralles a mort per una partida concreta, retrets per la migradesa d’altres i amistats de conveniència per objectius concrets. Un terreny adobat per les disputes agres, els retrets més o menys documentats i, ai las!, els acords signats en un tovalló de la cafeteria. Allò que molts defineixen com la política de sofà i alguns qualifiquen com la política de veritat.

No sembla que la sang hagi d’arribar al riu més enllà de fer enrogir algun ponent o diputat tot recordant-li declaracions de fa uns mesos o promeses de fa unes setmanes. Tothom és conscient que allò que el Parlament aprova sempre pot ser matisat, reinterpretat, accelerat, frenat o intercanviat per alguna acció oportuna que porti l’aplicació d’allò que han aprovat, “ad kalendas graecas”.

Cert que aquest cop l’obra de teatre de cada any, es converteix en un concurs com els de la televisió on, a més de guanyar la competició en si mateixa, dona dret a participar en un “reality” o similar. I tot gràcies a les eleccions que ens esperen al tombar de la cantonada. Tots els grups -i fins i tot els diputats i càrrecs electes a títol individual- saben que del resultat d’aquesta lluita pels pressupostos depèn molt de la seva continuïtat. Qui s’arriscarà doncs a proposar una pujada d’impostos quan la gent no arriba a final de mes?

En principi, si això és el que necessita la nostra societat/estat/autonomia, qui ho hauria de proposar seria el que ara du els comandaments, no? Encara que sigui acompanyant-ho d’alguna mesura lenitiva de millora de la fiscalitat als ciutadans.

Seguint amb l’argumentari, el segon grup d’actors, els contraris a la proposta, respondran atacant la mesura o, si és el cas, intentant fer-nos veure que ells ja ho havien dit però que els que avui ho proposen, ho varen vetar en aquell moment. Us sona, oi?

Per tant, el guió d’aquests dos grups de l’elenc no sembla que hagi de presentar novetats. Al contrari del que passa amb el tercer. Els “recolzadors responsables” son els que tenen la patata calenta. I, a més es juguen el futur.

Tenen la patata calenta perquè decantar-se per un dels grups significa automàticament anar en contra de l’altre. Amb el risc que aquest guanyi i, com a resposta, els hi negui el pa i la sal.

Es juguen el futur perquè també la situació actual demostra quanta rancúnia poden arribar a acumular els “socis obligatoris” en els governs de conveniència i com aquesta tírria dificulta allò aparentment tan fàcil de “eixugar-se i tornar-hi” que tots pregonen quan no estan en campanya.

Per això crec que l’elenc hauria de passar com més ràpid millor per aquest segon acte. Sense perdre’s en disquisicions o circumloquis que no duen enlloc que no sigui a deixar clara una postura que tothom té assumit que és o sol ser variable i contemporitzadora. O l’esmena a la totalitat de les CUP pot anar més enllà de la positiva i recomanable exemplaritat de qui diu el que pensa?