Revifaran les autonomies?

Sembla que la dreta espanyola, tan conservadora i antiautonomista ella, està canviant de postura, començant a mirar amb bons ulls aquell estat plurinacional contra el qual clamava i clama encara Jose Maria Aznar i els seus seguidors més fidels, especialment els de Madrid. Perquè, potser en aquesta nova postura podran posar les seves esperances els hereus d’aquell Fraga Iribarne de la nostra transició que va renyar als reaccionaris tardo franquistes d’aquells moments de la història d’Espanya, quan els hi va etzibar des de la tribuna d’un dels seus congressos que ell no volia “ni tutelas ni tu tias” pel nou partit que havia d’encapçalar el noi del bigoti, mentre estripava la carta en la qual José Mari oferia una dimissió per escrit que podria ser reclamada i executada en qualsevol moment.

Ara, aquells gestos més o menys heroics i, naturalment, fets de cara a la galeria, ja no es porten. Acabem d’assistir a l’enrocament en el poder del president valencià gràcies a la seva rendició a les exigències de VOX que li dona la majoria necessària per aprovar el pressupost de la comunitat i que li ha permès, aprofitant l’efecte mediàtic del canvi de postura, demanar amb la cara alta i gens vergonyant, que les altres autonomies on també és possible aquesta maniobra, pugin al carro.

Justament tot el contrari del que sembla que està passant a la part esquerra de l’hemicicle nacional, on el PSOE no sols manté vigents i possibles tres o quatre opcions d’aprovació del pressupost estatal, sinó que no té cap mena de vergonya en defensar com a legítima i legal la alternativa de tirar endavant la legislatura en curs a base d’una o dues prorrogacions dels pressupostos del 2024. Una opció que ni l’actual ni els diversos PSOE de la transició democràtica havien vist mai amb bons ulls, pregonant-la com antidemocràtica i exigint, primer a la UCD i després al PP, la presentació i aprovació del pressupost de cada any de legislatura com a mostra d’un veritable esperit democràtic. I, màxim cinisme agradi o no, arribant a mostrar actualment “predisposició responsable” cap a un acord PSOE-PP, evidentment majoritari, que permeti esgotar la legislatura. I tot mentre els partits minoritaris, però que poden decantar la balança actual amb certes combinacions de vots, no paren d’enviar missatges per ser tinguts en compte, per un o altre bàndol, contribuint a la confusió amb accions o omissions de darrera hora com les dels partits catalans i que no fan més que enverinar l’ambient i sumir a la ciutadania en un estat de confusió considerable. I el més fotut i embolicador del cas és que aquesta situació dona la sensació d’un intercanvi de rols i plantejaments entre els dos grans partits.

Amb un PSOE de dues ànimes que sembla anar-se decantant cap a l’antiautonomisme -amb permís de Salvador Illa i suport de Garcia Page- tot plantejant una lluita centralista digna del PSOE més filipista i guerrista. I un PP que comença a veure en el poder polític de les comunitats autònomes una opció de desestabilitzar al poder central si ho sap combinar amb el suport discret a les posicions de Sumar i companyia que, en el millor dels casos (per ells, és clar) suposaria deixar a Pedro Sánchez més sol que l’una i obrir una guerra entre una dreta que defensaria l’estat autonòmic i una esquerra que tornaria a l’estat centralista dels seus orígens. Com digué en el seu moment un significat membre del Partit Popular, també antiautonomista i aleshores president del Congrés de Diputats, que arribaria a ministre de Defensa al govern de José Maria Aznar, Federico Trillo. “Manda huevos”.