Carnestoltes i quaresma

No podien triar millor moment. Aquells dies de l’any  que, des de fa segles, un jove i més o menys disbauxat Carnestoltes entaula combat singular amb una ja vella i sempre ressentida Quaresma, marcant així la diferència entre el temps de la gresca que l’ha precedit, de mans del primer, i el de la moderació i el recolliment que abastarà els següents quaranta dies manats per la segona i que ens duran fins la resurrecció de la Pasqua. Amb alguna pausa intermèdia, diguem-ho tot.

Curiosament, però, el primer ha estat representat per un home madur, pesant i de formes més o menys brusques i corbata sempre llampant, anomenat Donald Trump. I el segon per un jove de vestit auster -militar- i gesticulació moderada que fins i tot demanava permís per intervenir, interrompent al contrincant vehement i un punt malcarat. Un prepotent que, per més senyes, anava acompanyat d’un secretari -vicepresident, en deia ell- que no es va poder estar de fer mèrits davant del seu cap, amb crítiques punyents al jovencell Volodimir Zelenski, president de la soferta Ucraïna i que afrontava el combat en la més evident solitud.

Un combat que, com ja heu intuït, presentava els contendents invertits. Perquè si alguna cosa caracteritza el jovent, és la rauxa i un toc més o menys intens de gosadia a l’hora d’enfrontar-se amb el contrincant. Un paper que, al meu entendre, s’ajustà més a l’estratègia de Trump que, potser perquè jugava a casa i sabia que el contemplaven els ulls de tot el món, va incorporar al seu paper el de mantenir-se una mica al marge, descarregant la lluita cos-a-cos en el seu vicepresident JD Vance i reservant-se els moments doctrinals o apostòlica en que, per exemple, acusava a Zelenski d’haver iniciat la guerra o de voler engrescar la situació fins arribar a la III Guerra mundial.

I, per contra, aquell que concorria a la trobada com a afectat, i per tant, amb tot el dret a cridar i protestar, va optar per l’educació, el respecte al discurs del contrincant en comptes d’interrompre com feia Trump.

Cert que l’ambient crispat creixent va acabar per fer-lo saltar i abandonar una reunió de la qual s’esperava ni més ni menys que un pacte per l’explotació de les ja populars “terres rares” en que molts veien una forma subtil però clara de frenar les aspiracions de l’absent omnipresent, Vladimir Putin. Una situació que segurament el rus deuria celebrar amb una copa de vodka, en quant deixava a Zelenski com un intolerant pels que feien una anàlisi més hormonal que racional, o com un mal estratega pels que busquen el rerefons de totes les actuacions.

Perquè, si alguna cosa és certa, és que Trump, amb les seves mentides i interrupcions, va aconseguir que la majoria tinguéssim la sensació, a més, de que Europa, la gran absent, era en realitat la gran perdedora. Com aquells ciutadans de l’edat mitjana que en la disputa entre el poder, terrenal i carnal, dels senyors feudals i el celestial i espiritual del papa i els seus bisbes i cardenals, acabaven pagant la festa amb els impostos per poder seguir actius, i els delmes perquè qui pogués estar-hi fos l’església oficial que, a canvi, li prometia una vida eterna suposadament més plaent que la terrenal en què ella es mantenia, mentre feia la farina plana al poder terrenal. Recorrent, en els seus sermons quaresmals i d’advent, a anuncis de catàstrofes sense fi si no es circulava pel camí marcat. Frenant les revoltes, diguem-ho clar. Un model que Trump sembla haver adoptat i que li fa anunciar aranzels a tort i a dret mentre els amics seus s’enriqueixen i escalen llocs en el poder per la via del nomenament directe i els seus enemics -actuals o passats- reben retrets, amenaces o privació de drets adquirits. Una situació que, com feu el debat entre Carnestoltes i Quaresma a finals de l’edat mitjana, ha deixat de circumscriure’s a l’àmbit nacional, esdevenint global.

Els fets esmentats han demostrat que el que hauria de ser l’acció d’un president sobre el seu propi estat, va camí de ser una intervenció global sobre el planeta (o l’univers?) que reserva la sala oval de la Casablanca per sala de debat (o plató de televisió?) dels afers mundials que el “emperador” Trump decideixi.