Militar militant

I que potser caldria acotar en el seu significat per no anar a parar a confusions força habituals quan entrem en el món de la política.

Perquè, si agafem la paraula “militar”, el primer que hem de tenir present és que defineix una acció i a aquell que la fa. Per això el diccionari té un substantiu que es defineix com “persona que professa la milícia” i un verb que inclou dos significats -“Servir en la guerra” i “participar activament en un moviment polític”- que obren el camí a certes confusions.

Per la seva banda, la paraula “militant”, al marge de ser un temps verbal del verb “militar”, és definida com “persona que milita, que lluita”, posant al mateix nivell les dues accions i, per tant, afavorint les confusions. Per exemple, associant el fet de participar en un moviment polític a una lluita. Com si aquesta fos l’única manera de participació.

Per això deia que aquesta setmana els dos conceptes han circulat en totes direccions. En primer lloc pel debat que ha obert la Unió Europea sobre la possibilitat de recuperar el servei militar obligatori als seus països membres, vista la necessitat (suposada) de tenir unes forces armades conjuntes prou potents i àmplies com per dissuadir als hipotètics enemics d’entrar en conflicte. Un debat que, en el fons, retreu als països de la UE la seva deriva pacifista i antimilitarista de les darreres dècades, i posa en valor les opcions bèl·liques com a “arguments” per convèncer, per exemple, als exercits de Putin de treure les mans de Ucraïna malgrat el recolzament implícit que els hi ofereix Donald Trump.

I, en segon lloc, pel rerefons vergonyós i vergonyant que, a nivell del nostre estat, està sortint a la llum en alguns dels partits polítics que tenen o han tingut responsabilitats de govern i que posen damunt la taula l’enganyosa interpretació que fan del concepte “militant”, convertint-lo en algú que posa els interessos del partit o dels seus amics, per davant dels de la democràcia o la justícia social.

Sense deixar de banda vergonyes com la del cas Koldo o la de la presidenta de la Comunitat de Madrid Isabel Diaz Ayuso, el congrés de Esquerra Republicana de Catalunya, denunciant l’existència d’una “estructura subterrània” encarregada de fer “feines brutes”, és la prova evident de la tergiversació que es fa del concepte “militant”, incorporant a la seva definició acadèmica –“Persona que milita, que lluita”- un possible afegitó de “amb tots els mitjans al seu abast, inclosa la guerra bruta”. Quan el que caldria seria afegir-hi “per millorar el benestar dels seus conciutadans”.

Però clar, des del moment en què militar i militant es confonen -interessadament- aquella malèfica frase de “el fi justifica els mitjans” es converteix en argument central de totes les propostes i assistim a argumentacions tan aberrants com la que justificava a Madrid el manteniment dels avis a les residències durant l’epidèmia de COVID, “per preservar la salut de la ciutadania”. Com si no hi hagués altra sortida possible a aquella situació.

I així estem. En una societat on el concepte “militar”, tot i les accions humanitàries que el nostre exercit fa arreu del món, no inspira confiança a la ciutadania, que encara recorda -i en certs casos pateix- actituds franquistes i post-franquistes que es mantenen més o menys somortes i llestes per reaparèixer en qualsevol moment.

Però també en una societat on el concepte “militant” té encara connotacions de integritat, altruisme, bones intencions i demés, hereves d’aquells moviments que ens feien “buscar la platja sota les llambordes”. Que no nego que es mantinguin, però que afirmo que, lamentablement, conviuen amb actituds poc ètiques, aprofitades i tendencioses que, a més, acusen als contraris d’allò mateix que practiquen. O potser no acabem de veure com VOX, denunciant de corrupcions sense fi, remena diners i influencies com deia i repetia que feien els seus rivals?. O hauria de dir “enemics”?