Son esquerdes?

Acostumats com estem a escoltar a aquell o aquella que més crida o a fixar la nostra vista en aquell o aquella que llueix la jaqueta més llampant, no és estrany que, tot i ser europeus, estiguem més pendents del que pregona el president dels EEUU, que del que explica, comenta o anuncia algun dels presidents o primers ministres de la nostra estimada Europa. I això, ens agradi o no, porta a l’opinió pública cap a camins o conviccions que no sempre tenen tota la raó o s’ajusten a la realitat que el prescriptor volia anunciar o predir.

Perquè, el cert és que, si el president Trump treu a col·lació una hipotètica tercera guerra mundial, no podem afirmar que l’estigui desitjant. Menys encara quan s’afanya a deixar anar que l’ucraïnès Zelensky està delerós per aconseguir la pau o, com a mínim, una treva. I quan renya emfàticament al president rus Putin després de dedicar-li, hores abans, un elogi com si fos un paladí de la pau en totes les seves formes i condicions.

Tot sembla doncs indicar que, a aquest nivell, el que avui és blanc, demà pot ser vermell i passat demà groc. Que, a les capes més altes de tot aquest guirigall, el que s’afirma avui, pot negar-se demà i matisar-se al cap de quatre dies. Que l’únic que es busca en tot això és que la gent estigui pendent del concepte que el cap suprem ha posat damunt la taula per anar-lo variant segons les seves conveniències. Trump, per exemple, va d’un costat a l’altre en política social, mentre es dedica obsessivament a posar aranzels a tort i a dret, jurant i perjurant que aquella és la millor política que es pot fer en aquest moment. Remenant un i altre cop el vesper d’Ucraïna mentre passa de puntetes pel fangar de la franja de Gaza tot i que s’hagi complicat darrerament a Síria fins a nivells de violència força preocupants. Com si els freqüents atemptats dels partidaris de la Gihad islàmica llençant, arreu del món però especialment a Europa, cotxes a tota velocitat contra la gent més o menys reunida, no fos una part del problema global d’aquella part del món que s’aspira a convertir en balneari.

Però aquesta situació, al meu entendre, té un revers sobre el que hauríem de reflexionar. I més quan nosaltres estem a un nivell que aquests “Grans Germans” (EEUU, Xina, Russia, etc.) consideren subsidiaris. El menyspreu de Trump envers l’Unió Europea ho demostra. Més encara, la intenció manifestada per Trump d’abandonar la OTAN i fins i tot la ONU, demostra que la seva idea del nou món del futur es basa en dos o tres grans potències (entre les que no sembla que hi hagi Europa) i un grapat de “colònies” (entre les que hi ha els fragments d’una Europa que tot fa pensar que imagina trencada).

I aquí és on comença la meva preocupació a la vista de certs comportaments. A la vista de com el president de França, un cop anunciades les intencions ianquis, s’apressà a reunir-se amb Donald Trump per salvar o col·locar el seu armament nuclear. Això sí, sense renunciar a mantenir-se dins de la Unió Europea. A la vista de com Victor Orban, el primer ministre hongarès, surt del suposat consens europeu per anunciar un referèndum sobre l’entrada de Ucraïna a la Unió Europea amb l’esperança d’aconseguir un no que li permeti clonar la maniobra amb la OTAN en el futur. Per no parlar de Keir Starmer, el primer ministre britànic que sembla voler dirigir la resposta al president nord-americà però des de fora de la UE que va abandonar arran del referèndum sobre el “brexit”, anul·lant així el lideratge alemany pel molts sospiren tot i la por pel retorn de l’ultradreta. Tres de les moltes maniobres que treuen el nas als diaris, però que l’esmentada amplificació dels problemes més globals redueix a uns quants breus i alguna reflexió escadussera.

Potser que reflexionem sobre tot això. Que aquesta nostra Europa es plantegi el “quid pro quo” que més ens convingui. Però en global, no cadascú pel seu compte. Potser a l’època dels imperis era plausible que cadascú baixés les escales al seu gust. Avui, sembla que convindria fer-ho amb una certa harmonia. Clar que, sense marcat el pas de l’oca.