Política internacional

Grønland

Grønland. Eix

Grønland. Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

El plantejament, però, és a primer cop d’ull simple. Una nació poderosa com Estats Units vol ampliar la seva influència a nivell mundial a base de comprar una illa (gran, però al cap i a la fi, illa) on hi veu opcions de futur com a nou Canal de Suez, aquest entre l’Atlàntic i el Pacífic, que faciliti el comerç marítim pel planeta. I enfront d’això, una nació menuda com Dinamarca que reclama seguir governant i administrant aquesta gran illa com ho ha fet durant més de 5 segles i que, per tant, no vol ni sentir a parlar de cedir la seva sobirania, com va demostrar el resultat de la consulta que s’hi va fer aquest hivern passat.

Per acabar-ho d’arreglar, com que els aspirants a compradors resulta que ja hi tenen una base militar, acordada i concedida en temps de guerra freda per donar seguretat als habitants, i sembla que tenen pressa per fer realitat l’aspiració formulada pel president Trump, hi han enviat al vicepresident (primer hi anava la seva dona en solitari i més com a viatge de bona voluntat a l’estil de “Bienvenido Mr Marshall”) amb la destral de guerra a la mà i mostrant actituds i idees que s’acosten més a  les d’un colonitzador prepotent que a les d’un veí interessat en millorar la urbanització. Tot plegat, mentre a Moscou, Vladimir Putin va fent el seu doble joc, conscient que Ucraïna i el mar Negre son també un canal de Suez que permet dur el cereal de les estepes asiàtiques al món civilitzat. Amb una mà escriu i signa missatges de pau i concòrdia més o menys matisada, que demanen la pau, i amb l’altra va prem botons que llencen míssils de ferro i foc que destrueixen Ucraïna i fiquen la por al cos a l’Europa oriental.

Però no ens perdem en la teranyina de relacions que tot això implica. Parlem de Groenlàndia. Una Groenlàndia que podríem considerar com una de les darreres colònies històriques del mapamundi. Perquè no hauríem d’oblidar que el seu estatus actual és fruit de les conquestes que els admirats i un pèl salvatges vikings varen fer quan van haver de posposar les expedicions colonials cap al sud que la lògica de buscar climes menys freds els suggeria, vista la presència d’un imperi romà que es defensava amb ungles i dents. Unes buscades conquestes que, per simple efecte de la major o menor població de les regions, varen dividir el nord d’Europa en països governants i colònies sotmeses que, amb el temps, anirien definint el mapa actual a base de sotmetre, independitzar o fusionar realitats culturals o econòmiques. Una dinàmica que no fou exclusiva dels països nòrdics. Potser hauríem de recordar com la península ibèrica, al llarg de tota la seva reconquesta, va anar fusionant i separant regions fins constituir això que en diem Espanya tot i que inclogui, geogràficament, Portugal, Andorra... i Gibraltar.

Si acceptem doncs aquelles situacions i els processos que patien com l’evolució d’una mena de “lluita de pobles” inherent a la condició humana, sembla lògic comparar ambdues situacions i processos.

L’estudi de la història mundial sembla ratificar-ho. Perquè el segle XV, gracies a la relativa pacificació d’Europa, va obrir la porta als processos colonials fruit dels primers viatges d’exploració. I, si aprofundim en aquests processos, trobarem fets tant sorprenents com que el Congo Belga fos una propietat personal del rei dels belgues. O que l’Espanya borbònica, necessitada de diners, s’avingués a cedir Florida als britànics a canvi dels ports de La Habana i Manila, i de que França li regalés l’actual estat de Louisiana per haver recolzat als futurs nord-americans. O que Gran Bretanya encarés la conquesta de la ignota Austràlia com un possible penal (avui potser en dirien camp de refugiats) pels delinqüents de la metròpoli europea.

Vist tot això, potser a més de preveure el futur, hauríem de donar una ullada seriosa al passat. Per evitar allò que tant sovint ens queixem. D’ensopegar dues o tres vegades amb la mateixa pedra o de deixar passar bones oportunitats. Perquè, si Groenlàndia es una “nació constituent del regne de Dinamarca”, per què no s’aplica el mateix a casa nostra? O defensem, si preferim ser independents, que “Grønland is not Danmark”?.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local