Tots hauríem d’aprendre algunes lliçons

La política no és, sortosament, una ciència exacte. El factor humà és molt més important del que sembla. I els humans ens movem a vegades de manera fora de la lògica o de la previsió que podria significar l’exactitud d’algunes operacions matemàtiques. Moltes vegades les relacions personals, les sintonies són importants i poden ajudar a desbloquejar situacions compromeses que podien semblar irresolubles i també és important, i cal tenir clar, que no es pot menystenir mai el possible adversari, combatre les seves idees però no pretendre humiliar-lo perquè no se sap si mai el necessitaràs.

Tot plegat ens ho plantegem a rel del debat extenuant de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat (quan escrivíem això estaven negociant però sembla tot plegat ja encarrilat com així s’ha anunciat el dimecres 1 de febrer. Però creiem que les reflexions valen igualment), procés cansat i a voltes incomprensible per aquells que no estem en el rovell de l’ou, que som la majoria dels ciutadans i ciutadanes. Pels més desafectes és un bon moment per repetir allò recurrent de que tots són iguals i que no miren pels interessos generals sinó pel dels partits. Pels més perspicaços i murris tot plegat és el combat per resoldre, el dubte hamletià de deixar sol al govern perquè mostri un cop més la seva debilitat parlamentària o aprovar els pressupostos, quan t’havies ofert del dret i del revés a votar-hi (no sense condicions, clar), i perllongar la vida d’un govern que pot acabar consolidant accions polítiques i per tant rendabilitzar-les des de l’òptica de partit davant les futures eleccions. El dilema doncs dels socialistes no era fàcil. Perquè legítimament podien entendre que el millor pel país és anar a eleccions i veure si en surt una majoria sòlida.

Però de tot aquets enrenou ben segur que se’n poden treure algunes lliçons o podem aprendre alguna cosa tots plegats.

La primera sens dubte és que quan es trenca un govern la força que segueix al capdavant de l’executi i es queda en minoria cal que activi els mecanismes per passar a un altre estat de consciència. No es pot creure que de tenir 60 i escaig  diputats, a pocs de la majoria absoluta, a tenir-ne 33 no passa res i es pot  seguir fent el mateix i creure’s que el partit que ha abandonat el govern et votarà els pressupostos, lliure com és ja de compromís de govern, malgrat la confecció de les xifres les hagués fet un conseller del partit que ha deixat el govern.

I sembla que ERC encara no ha assimilat la seva minoria i que li cal un altre mètode per intentar arribar a acords. I a més dóna la impressió que ha volgut negociar com si tingués majoria absoluta i exigint, com si fos una obligació, a altres que els votin els pressupostos.

Potser la seva estratègia de lligar primer els grup més petit per la suma necessària i creure’s que els altres vindrien per decantació no ha estat la més encertada vist com ha anat tot. L‘acord amb els comuns era fàcil ja que necessitats com estan aquests de presència mediàtica aprovar els pressupostos els feia treure el cap i visualtizar-se.

I clar rebutjar d’entrada els vots del PSC que s’hi havia posat bé i fer-ho de  manera prepotent, menystenint com va fer Junqueras, no ajuda, més aviat contamina, una situació que després costa de superar. No es pot dir primer que no pactarà amb el PSC perquè és còmplice de la repressió i després dir que si els socialistes no voten els pressupostos és per “partidisme i egoisme”. En què quedem? Tampoc ajuda que el President Aragonès insistís que no negociaria amb el PSC, primera força del país, creient que JxCat ex soci del govern li posaria les coses fàcils. Tot plegat no és precisament un encert polític. Una cosa es voler fer creure que l’acord amb JxCat era possible i l’altre és la realitat que sempre és molt més costeruda.

El discurs demonitzador dels socialistes va anar canviant, es va rebaixar el to. ERC votava els pressupostos de Madrid i semblava que s’anava aplanant el camí per poder tancar els comptes aquí. Però les continues declaracions anaven carregant el pap d’Illa i el seu partit i la seva demanda anava pujant, era alta, molt alta.

I llavors els discurs va canviar, es parlava de que no es podien negociar temes que no fossin del pressupost fent referència a la B-40, aeroport i el complex lúdic del camp de Tarragona, potser sí que tenen raó, però no es pot dir aquí això i vantar-se públicament que els canvis en la legislació sobre la sedició i la malversació era la penyora per aprovar els pressupostos del govern de l’estat. Allà es pot fer i aquí no? Com es menja això?

Malament. Potser una mica més de discreció i no parlar tant perquè les hemeroteques pesen i a vegades passen comptes i menystenir de manera fàcil gratuïta i injusta a l’adversari que potser t’haurà de donar un cop de mà en la negociació dels comptes per l’any vinent potser no és la millor estratègia.

El pas següent es llençar des de diversos àmbits periodístics afins al govern el missatge de que la culpa de moltes mancances és del socialistes perquè no voten els pressupostos i que el país pot retrocedir. No es pot haver anat mantenint silencis quan se’ls negava el pa i la sal o els assenyalava com els culpables de gairebé tot i ara se’ls reclami el contrari que votin, que votin sí als pressupostos. Però ara, i per segons qui, tot és possible.

I el got que va fer vessar la gota, segons expliquen veus autoritzades dels socialisme, va ser la demanda d’Aragonès a Sánchez que fes quadrar a Illa i que votés els pressupostos.

I encara cal recordar que el govern té altres possibilitats que sembla no explorar possiblement perquè ja intueix que són vies mortes.

Però això no treu que com és sabut el govern té l’obligació d’aprovar els pressupostos o renunciar al govern i convocar eleccions com és habitual en el joc democràtic. També és sabut que si no té la majoria necessària li toca arromangar-se i trobar els suports necessaris per fer-ho. Si no aconsegueix, i sobretot quan els pressupostos poden tenir un pes importants per incorporacions de més recursos per pal·liar la crisi, la major responsabilitat és del govern, així de clar. Però també des de l’oposició, aquella que pot donar la majoria, també hi ha una responsabilitat quan s’ha dit que s’avenien a negociar i han posat un límits crec que massa concentrats en projectes que no tenen una unanimitat clara, però vaja tenen tota la legitimitat per posar-los damunt de la taula de negociació. I fins i tot podien haver presentat una moció de censura per calibrar forces.

Tampoc hauria tingut sentit que després de llençar insistentment la seva voluntat de suport no hi hagués hagut acord per part del PSC.

I després d’una negociació, amb innecessaris retrets, exigències forassenyades, desqualificacions ressentides i altres regals enverinats que s’han fet, l’aprovació dels pressupostos ara ja garantida haurien de servir a més   per trencar d’una vegada línies vermelles i blocs que acaben essent la llavor de l’esterilitat política. El País necessita consensos bàsics.

L’acord també com diuen els protagonistes del pacte és pels pressupostos i a partir d’aquí uns a govern i altres a opositar. Ja hi haurà altres àmbits per confrontar.

Ens cal a tots plegats aprendre algunes lliçons del procés d’aprovació dels pressupostos. I mira que fa anys que fem via, però les pedres sempre hi seran...