Dimecres de cendra: A la llum de la farola

-Com se m’acumula la feina -pensa Torralba, de camí a baix a mar.

És més de mitja nit quan, sota tres quarts de lluna potent, aparca al costat de l'ermita de sant Cristòfol. La llum de la farola pentina, intermitent, la cresta de les onades. S'apropa al búnquer que corona la Punta Mabrera, cuidant de no patinar i badar-se el cap contra les roques calcàries i relliscoses.

Els ulls els té posats en el vell niu de metralladores que porta gairebé un segle coronant el final de la platja. S’hi atansa imaginant un soldat, allà avorrit, esperant el canvi de guàrdia, la carta de la promesa o un plat de sopa mínimament calent. Però qualsevol il·lusió romàntica queda dinamitada només posar la vista a l’interior del búnquer. Allà, el rei és el plàstic, en format ampolla, bossa, xancles espatarrades i peus de goma de submarinista foradats. Restes de robes rebregades i greixoses. Llaunes de cervesa i de sardines. Excrements d’àmplia gamma i poderós baf de pixum. Al fons del passadís d’entrada, veu un cos rebregat com una cigarreta esclafada al cendrer. Braços, tronc i cames fan una ziga-zaga que sembla un llamp. Més negre que la mar veïna, l’home té el cap encastat entre un bat de beisbol i una capsa de cartó repleta d’espines amb cua. El front està badat d’un cop potent en un costat i els ulls semblen mirar fixament els de l’inspector preguntant-se què coi fa ell en aquest racó putrefacte. Per tota roba, du una faldilla d’opereta enganxada en un peu. Del coll, com si fos un collaret, hi penja un antifaç.

Torralba surt de la malmesa estructura de formigó armat que és pur rovell.

-Mentre les actuacions dels humans són misèria, la natura ens proveeix ofertes estètiques impressionants, amagades entre la brossa, com aquesta cara de difunt que sembla un Crist nascut de la gúbia de Michelangelo.

L’inspector se n’ha anat a casa, amb l’excusa de dormir abans que surti el sol i que llavors pugui interrogar la viuda. De moment, el seu cap barrina altres coses. Amb la mirada bolcada per la finestra, veu lluny un tros de mar, un altre de port i un bocí de la farola, amb els rajos enlluernant la Mediterrània i, també, les finestres i balcons de les cases que dormen com el guix.

Li sembla sentir la remor dels flaixos que mira embadalit.

Però no deixa d’observar ni un moment. Després s’alça i busca un bolígraf amb tinta en el calaix i una llibreta. Anota: “llum 0,2/ obturació 1,5/ llum 0,2/ obturació 1,5/ llum 0,2/ obturació 4,4. Total, 8 segons”.

Així, badoc, passa una llarga, llarguíssima estona.

De cop i volta, esclata:

-No pot ser. És impossible!

No creu allò que està veient. Salta de la cadira i agafa el telèfon.

-Avisa tothom. En un quart d’hora us vull a tots ben desperts davant de la deixalleria. Sense fer ni el més mínim soroll.

Les cares dels homes tenen molt mala pinta, emprenyats per una dormida tan breu. El fred que cala els ossos no contribueix a calmar la cara airada dels policies.

-Anem a caminar per entrar en calor -diu l’inspector.

Torralba dirigeix la colla, per un camí sense asfaltar que els allunya de la vila passant entre parets de pedra seca i bocins de bosc amb pins escanyolits. Van a parar al pont sobre la via. Un cop a l’altra banda, l’inspector els mana amb un gest que treguin l’arma i amb un dit imperatiu, que creua els seus llavis, mana no fer ni gota de soroll. Continuen, en direcció als Colls, i paren on acaba l’última casa. Torralba treu mig cap a l’altra banda de la paret i guaita en direcció al mar, amb precaució per a no ser vist.

En aquella raconada es manté el grup expectant, fins que un núvol amic tapa la lluna i enfosqueix la Punta Mabrera. Fan tres grups de dos. Torralba i el seu home de confiança van pel mig; dos més, per la dreta fins a la platja; els altres dos, per les roques del cantó esquerre. Tots amb pas caut, com gats dalt d’una teulada. Tots en direcció al búnquer d’arran de mar.

Van parant a cada moment, per no ser vistos i per assegurar-se que posen el peu en roca grossa, sense sorolls que els puguin delatar.

A la platja, a tocar l’aigua, veuen una ombra totalment fosca, dreta, que de tant en tant encén la llanterna del mòbil. Així orienta una barca que s’aproxima a rem, lliscant damunt la mar. Mira a un costat i a l’altre. Després, als que s’acosten.

La quilla de la nau toca l’arena i fa soroll de pedretes remogudes. Tot seguit embarranca i queda travada. Algú, de dins estant, empeny els ocupants per tal que saltin a la sorra. Els arribats s’arremanguen els vestits llargs i les faldilles abans de fer el salt.

Cauen gotes. A poc a poc, Torralba treu una pistola de la butxaca. Els acompanyants l’imiten.

Després no passa res durant uns segons que es fan eterns pels policies ajaguts sota la fosca.

La pluja s’aviva amb força i les gotes s’engreixen. 

-Tothom a terra -senten els desembarcats, abans que soni la pistola de l’inspector trencant el silenci i el cel tot negre que els cobreix.

El desconcert és total entre els desembarcats, que alcen els braços, i els de la barca, que l’empenyen cap al mar per desencallarla. Torralba es llança sobre el que abans feia senyals des de la platja. Els altres s’abraonen damunt dels que tracten de reflotar la nau.

Els desembarcats, el que feia de guia i tots els altres queden a la sorra o a dins de l’aigua, immobilitzats pels homes que els han caigut a sobre.

La llanterna que encén Torralba, després d’emmanillar l’home que té amarrat amb la cara encaixada a la sorra, mostra una dotzena de joves vestits de carnaval, esglaiats i encara amb les mans enlaire. Duen barrets o perruques, alguns van vestits de dona, i es mouen desorientats. Tots tenen aspecte de subsaharians.

Sense alçar-lo de terra, l’inspector enfoca la llanterna a la cara de l’home que manté travat. Aquest acluca els ulls plens de grans de sorra i enlluernats.

-Bona nit -li diu-. Encantat de tornar-lo a veure, senyor Tomàs.

El vehicle policial s’endinsa en la vila, embolicada encara entre llençols. En el cel apunten indicis de remuntada del dia sobre la nit. Una ràfega de llum de far acarona la banda dreta de l’automòbil i, com de passada, enlluerna l’inspector, que agraeix el detall.

-Una obra d’art, aquest far i les seves escombrades de llum. 

El policia que seu al costat aprofita que Torralba ha trencat el silenci.

-Qui li ha dit que els traficants de braços africans estaven a punt de desembarcar? Té un confident infiltrat en la banda?

-Què va. La meva confident ha estat la farola. Ja li dic, una obra d’art i d’enginyeria.

-Uhmm. Em sembla que no l’entenc.

-He tingut la sort dels insomnes. Quan un no pot dormir, se les enginya per pensar allò que, durant el dia, no ha aconseguit aclarir. Així s'obtenen troballes excepcionals.

-Podria ser més explícit?

-Ja li he dit, amic meu: la llum de la farola. Els ulls insomnes han deixat la cambra i han saltat al defora. Curiosos ells, s’han clavat en el far. De primer han analitzat la cadència dels rajos. No s’hi ha fixat mai, vostè? Fan 0,2 segons de llum; després passen 1,5 segons d’ocultació; i la freqüència es repeteix: 0,2 de llum i 1,5 de foscor. Al final tornen a fer 0,2 segons de llum i, per acabar, en fan un de més llarg: 4,4 segons de foscor. En total, la seqüència sencera suma 8 segons. He passat una bona estona mirant com es repetia la fórmula única d’aquest far, que serveix perquè qualsevol que estigui en mar pugui identificar el port.

-Però això no aclareix res del nostre cas.

-No, clar. Però se’ns ha aparegut l’amic Samuel.

-...?

-Ha estat una sorpresa. De cop i volta, com si l’aparell anés begut, les ràfegues han trencat la freqüència que fa anys i panys que repeteixen a tota hora i han començat a fer senyals estranys. M’ha costat, però ben aviat he vist que el llenguatge del far havia canviat. Ha deixat de fer la seqüència habitual i ha adoptat el llenguatge que va inventar Samuel Finley Breese Morse. Usant l’alfabet de Morse, ha repetit fins a tres vegades: “A les 4:00 final platja farola”. Des del vaixell, algú s’havia introduït en el sistema informàtic que regula els rajos per passar un missatge al senyor Tomàs dient-li a quina hora i a quin lloc havia d’anar a recollir la càrrega que li portaven els traficants de persones. Pura pirateria informàtica.

En el petit calabós on l’han tancat, Tomàs encara no s’acostuma a la duresa del catre enganxat a la paret. Té la mirada perduda en el sostre, el lloc més lluny on pot mirar. Uns policies obren la porta i se l’enduen emmanillat.

A la sala d’interrogatoris el rep Torralba, que el felicita per l’enginyosa idea de piratejar l’ordinador del far i convertir-lo en emissor de morse matinal.

-Va ser una magnífica idea per no haver d’utilitzar els mòbils de l’organització dels traficants d’immigrants, ja que aquests telèfons els teníem interceptats. Mirant la farola durant una llarga estona, vaig recordar que des de casa seva també es veia clarament. Vaig pensar que es podia fer servir com a mitjà de comunicació. I finalment va resultar cert.

-No em sobrevalori. La meva feina era, només, vigilar el lloc de desembarcament i els voltants. Havia d’avisar a la barca, amb la llanterna del mòbil, si hi havia moviment policial pel volant. Jo només era un manat.

-Si la idea de piratejar els llums del far no ha estat mèrit seu, sí que ho deu haver estat l’habilitat per clavar una ganivetada enmig d’una plaça abarrotada de gent sense que ningú se n’adonés.

-No. Jo no he tingut res a veure amb aquesta agressió.

-Clar. Vostè només va intervenir informant les barques de si hi havia o no moviments policials per la zona, abans de decidir desembarcar els immigrants o ajornar l’operació.

-Això mateix.

-Llàstima que la Cecília no pensés el mateix. La col·laboració de la seva estimada també la nega?

-No, a ella deixi-la estar. Diré tot el que vulgui, però a ella no la molesti. No hi va tenir res a veure.

-Ella no el va tapar amb els braços estesos, aguantant el mantó de Manila, obert de bat a bat, fent veure que es protegia dels cops dels caramels, mentre el que realment tapava era a vostè clavant l’arma?

-No. Això no pot ser...

-Mentre queia a terra, Dionís es va girar i la va veure. Ell mateix ens ho va explicar abans de morir. Ho tenim enregistrat. No tenen escapatòria, cap dels dos. A ella l'hem detingut fa poc, a casa seva. Ha confessat que va mantenir alçat el seu mantó de Manila, tapant-lo a vostè mentre clavava el ganivet al marit d'ella.

Fa un silenci llarg i continua.

-Em va enganyar quan em va dir que tan sols coneixia Dionís de vista. La veritat és que els dos eren socis en les feines d’informar les barques dels traficants d’africans de si hi havia polis a la costa i, a més, orientar-les en aproximar-se a la costa per tal que no anessin a picar contra les roques. Assassinant el seu col·laborador vostè va voler matar dos pardals d’una tirada. Es quedava amb la part del negoci d’ell i també amb la seva dona. Massa ambició, sens dubte.

Torralba esternuda, culpant al fred passat durant la nit a la platja.

-I el xicot mort al búnquer, quina necessitat tenien de matar-lo?

-Van ser ells, els de la barca. En el viatge anterior, el van colpejar amb un bat de beisbol perquè no es volia posar el vestit de dona que li havien reservat. Va ser molt desagradable i desafortunat. La roba d’ambient versallesc els hi feien posar per tal que passessin desapercebuts entre les altres disfresses de Carnaval.

-No sé si s’ha assabentat que el marit de la seva dona tenia altra gent que li volia mal. Coincidint amb aquests fets, alguns membres de la secta, de la que havia format part, van assaltar el pis intentant trobar el munt de diners que el difunt els havia pres de la caixa. També volien mal a la seva estimada. Van enviar una carta anònima a l’alcalde explicant que el seu viatge en mar, el dia de la Comparsa, no va ser una escapada amorosa, sinó que tenia la finalitat de contactar amb una xarxa de contrabandistes de droga. Alguna cosa s’ensumaven, però anaven força errats. Ja veu, es poden tenir enemics, però no és bo tenir-ne tants.

Tomàs se’l mira amb cara de xai degollat.

-Si s’esperen uns quants anys, quan surtin encara podran gaudir de la relació que havien començat.

Torralba desperta l’alcalde per dir-li que l’assassinat està resolt. Que, tot i que va començar alterat, el Carnaval pot acabar amb tota la tranquil·litat del món.

-I la R en el paviment? -pregunta l’autoritat.

-Res. Una floritura del marbrista que algú va aprofitar per sembrar més confusió. Estigui tranquil. D’aquí a una setmana, ja no hi haurà qui se’n recordi.

-I la mòmia... la seva amenaça va provocar algun altre desgavell?

-No. Això només passa a les pel·lícules. La seva Nesi s'ha comportat com allò que realment és: una bona nena que fa vint-i-vuit segles que està reposant sense dir res ni molestar ningú.

L’alcalde no sap encara si està del tot satisfet amb l’explicació de l’inspector. Aquest reprèn el fil.

-Per cert, la carta que va rebre vostè la va enviar un de la secta acampada al voltant de la lletra R. Tenien un deute pendent amb el Dionís, antic membre del grup que els va prendre diners. L’olor d’encens i d’espai tancat que feia el sobre n’assenyalava la procedència.

S’aparten els núvols i es retiren els noctàmbuls. Com una llesca de pa emergida de cop d’una torradora, el sol treu el cap per damunt de la línia de l’horitzó.

Amb les mans a la butxaca, Torralba camina cap a casa, xiulant una tonada i amb moltes ganes d’agafar el llit.

-Un altre crim provocat per miserables ànsies de diners i desitjos de la carn. Ni rastres del crim comparable a una l’obra d’art que porto tota la vida esperant. Que arranqui de nou la carnavalada, doncs, ni que sigui només per enterrar el Carnestoltes. O, si no, tant se val: ja fa molts anys que cada dia és un continu carnaval.

FI