La possibilitat de dir-ne casa

Anàlisi de la sensació de desconcert i desubicació per reprendre el temps passat i intentar portar-lo a l’actualitat.

El contrast de passar d’una vida carregada de perills, riscos,  incerteses, improvisacions i haver d’estar sempre amb un punt d’alerta a una societat plàcida on tothom et cuida o et vol cuidar i com és o no possible adaptar-se en un marc que et porta molts records però poc present i, encara, futur incerts. El que va ser i el que és ara no té res a veure. 

-Entens el que et vull dir Valentina? Tornar a casa és com travessar un pont entre la que era la teva vida aquí abans de marxar i la persona que ets ara, després de tots aquets anys.

Això li diu una amiga a la protagonista. La dificultat de reubicar-se en un espai i un temps quan ha passat molt de temps que no te res a veure amb el que vius en aquets moments.

Novel·la d’un retorn, sense trencar els lligams amb el present i a més amb el que fou una possible història d’amor que es va tancar de manera no culminada.

Una novel·la doncs d’una reflexió de com ens podem sentir estranys en els nostre indret de pertinença originaria, on has viscut i on tens encara unes arrels profundes però que ja no et satisfan ni omplen les necessitats vitals.

Marta Orriols viu a Barcelona. És historiadora de l'art de formació i també s'ha dedicat al guió cinematogràfic. Va estudiar guió cinematogràfic a l'escola de cinema Bande à Parte. 

Col·labora amb diverses revistes i diaris. Entusiasta de la literatura anglosaxona, va tenir cura de l'edició de l'antologia de contes d'Edna O'Brien Objecte d'amor (2018). Va iniciar la seva trajectòria com a narradora amb el llibre de relats Anatomia de las distàncies curtes (2017), que va obtenir una calorosa acollida. En menys d'un mes figurava entre els llibres més venuts, va ser una de les lectures més recomanades. És autora de les novel·les Aprendre a parlar amb les plantes (Lumen, 2018), amb què va ser guardonada amb el Premi Òmnium a la millor novel·la en català del 2018 i el Premi L'Illa dels Llibres, i ha estat traduïda a onze idiomes, i Dolça introducció al caos (2020). És col·laboradora habitual de diversos mitjans de comunicació culturals com Catorze.cat i Núvol.

La novel·la ens situa inicialment a l’aeroport de París, la Valentina, una periodista, ve de Beirut on ha estat corresponsal al llarg d’uns quants anys. Ha viscut la situació complicada de l’Orient Mitjà, amb una constant visió de situacions de conflicte, de viure amb la pobresa, i amb la por de molta gent però també amb l’afabilitat dels libanesos i els contactes amb altres periodistes i amb els seus  companys del seu equip de reportatges. Potser cansada de tanta acció torna a Barcelona, amb l’excusa que ella mateixa es va creant  de que “els pares ja són grans” per justificar la seva tornada. Va marxar just passada la vintena i torna just havent travessat la quarantena. Ha decidit tornar al seu poble del Maresme on va néixer i créixer, on va deixar amics i família. Ara li tocarà tornar a formar part d’una societat que ella va deixar fa vint anys, haurà de reconèixer els marcs i paisatges de la seva joventut i de les seves relacions però ho haurà de fer-ho amb la mirada, amb els ull d’ara que no tenen res a veure amb la persona que era fa vint anys. I no serà fàcil fer-ho.

Sembla que només rep sotragades, el primer la mort de la seva àvia  Valentina, porten el mateix nom i existia una certa complicitat, amb una mare, a l’entendre de la Valentina, poc afectuosa amb ella, amb un pare que comença a tenir una malaltia incurable, que la sorprèn  i alhora la revolta perquè ningú li ha dit res com si l’haguessin deixat de banda en una situació complexa, amb la germana i els nebots, amb l’amiga de sempre. En definitiva haurà de mirar de ressituar-se, provarà de refer els vincles amb la família i els amics, i es retrobarà amb una exparella, R. l'innombrable.

Retorn doncs a un lloc on hi has tingut lligams prou notables i estrets amb la sensació de que tothom ha canviat en tots els sentits  i perceps que aquest canvis no lliguen amb la història que t’has anat creant amb els anys d’absència, de viure una altra vida a l’altra punta del món.

La sensació de profunda solitud és un sentiment que també acompanya la novel·la i a la protagonista. La Valentina no se sent de Beirut, s’hi sent desarrelada, té companys de feina i algun amic libanès però no es veu formant part de la comunitat de Beirut ni  barrejar-se amb el paisatge de la ciutat tot i que allà coneix a la Valèria una fotoperiodista italiana, piemontesa de Torino, com diu la mateixa Valèria, amb qui trava una bona amistat que va derivant cap una forta atracció que no acaba de materialitzar-se i quedarà en el fons de la Valentina el dubte de si hagués pogut ser una relació, una història d’amor. Potser mai ho sabrà.

Però aquesta mateixa soledat en mig de molta gent també la sent quan arriba al seu poble o quan s’instal·la a Barcelona. Ha perdut lligams, no té arrels i això fa que no se senti de cap lloc.

Dificultat doncs se sentir-se involucrada en algun indret més enllà de la sensació de llibertat però amb incapacitat per arrelar.

La novel·la és també un reflexió sobre la feina del periodisme i dels corresponsals que viuen en zones de conflicte i han de fer les seves feines a vegades en condicions precàries i amb perill per la seva integritat. Hi ha la voluntat de transmetre la situació a l’Orient Mitja a través dels reportatges i les opinions de la Valentina sobre la  situació. Des d’atacs terroristes fins a l’explosió en el port de Beirut de l’any 2020 són aspectes que donen mostra de la feina periodística.

Cal deixar constància que l’autora va connectar a Txell Feixas que havia deixat la corresponsalia de la televisió TV3 precisament a l’Orient Mitja per donar versemblança a la seva Valentina. “No pretenia explicar la seva vida, però sí explicar de manera versemblant la seva professió i on la fa”.  Recrea situacions “a partir de les cròniques” que va llegir. “Segons la Txell, ser una corresponsal t’obre més portes que no te’n tanca; penso que una dona pot explicar la guerra d’una manera més íntima i personal, per això vaig triar que la protagonista fos una dona”, explica Orriols.

Lectura molt interessant i amb unes reflexions sobre la soledat, la pertinença, l’arrelament, les relacions molt interessants.

La possibilitat de dir-ne casa
Marta Orriols
Col·lecció A Tot Vent
Edicions Proa
Barcelona, gener 2023