I tant que hi ha certeses, CCOO...

Acabo de llegir l’escrit “Acord de pensions: més ingressos, protecció i certeses”, publicat el divendres 24 de març. Entenc el seu contingut i les motivacions que l’impulsen, però no el comparteixo.

És cert que la reforma, ara com ara (quan hagin passat les eleccions ja en parlarem), fa menys concessions que no les que exigia Brussel·les, que té algunes canvis puntuals que suposen millores, especialment pel que fa als ingressos de la Seguretat Social. Però aquesta reforma és en realitat el preu que pensionistes i treballadors han pagat perquè el Gobierno hagi pogut cobrar un nou tram dels fons europeus, que en gran part aniran a finançar les grans empreses.

El consens dominant al Pacte de Toledo es va trencar per l’oposició dels moviments pensionistes, i això va forçar alguns canvis positius. Uns canvis que ara, agents socials que no hi van intervenir per a res volen convertir en un trofeu propi.

Aquesta no és la reforma per la que els moviments pensionistes han lluitat tants anys. Cal que el Congrés atengui les seves demandes per poder garantir unes pensions públiques dignes, justes i suficients. Però el moviment pensionista mai ha estat escoltat pel Congrés.

Hi ha mitges veritats que són mentides. Aquesta reforma s’ha vehiculat amb rumors, declaracions, propostes..., que han dificultat molt l’existència d’un debat públic i transparent. Un debat que els mitjans s’han preocupar molt de desviar i desvirtuar.

Es fa una reforma sense que s’hagi produït el primer pas per saber quina és la situació de l’economia pensionista: on és l’auditoria de la Seguretat Social? Quants milers de milions, que eren de la SS, han estat utilitzats per l’estat de manera incorrecta? És a dir, quin és el deute per despeses impròpies? Segons el Tribunal de Comptes 103.700 M. Segons la Ministra Maria Jesús Montero, sense despeses impròpies, les pensions donarien números positius. Així, d’on ve la urgència de la reforma? Hi ha algun interès amagat? Podria ser el negoci de les privatitzacions a nivell UE i Espanya?

S’aplicarà una nova fórmula per trobar el període de càlcul. I sí, durant uns anys es podrà triar entre els 25 anys actuals i els 29 proposats per la reforma, tenint present que es podran eliminar el dos anys pitjors. No és cert que la reforma vulgui donar sortida a la situació de precarietat laboral a que es veu abocada la joventut. Per fer-ho caldria reduir el període de càlcul perquè cada cop resulta més difícil poder acreditar més de 25 anys de cotització.

Segur que augmentar la base del càlcul de la pensió a 29 anys és positiu? Ho va ser passar el còmput de 15 a 25 any, com es va fer a la reforma del PSOE de 2011, i que va portar a perdre un 20% de la pensió? Temporalment es pot triar entre 25 i 29 anys, però passats 20 anys l'augment del còmput a 29 serà definitiu i això serà una retallada salvatge com ho va ser la de 2011.

El Mecanisme d’Equitat és una teoria. En realitat serà el treballador qui acabarà pagant l’1,2%, no es complirà que l’empresa pagui l’1% i el treballador el 0,2%. Modificar el Mecanisme d'Equitat Intergeneracional duplicant la quantitat de la cotització dels treballadors, és positiu?

Tot el MEI sortirà del seu sou brut perquè a les negociacions col·lectives es considerarà que l’1% del mecanisme ja és un augment.

L’AIReT, Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal, serà qui haurà de fer els informes de despeses i ingressos a la Seguretat Social, a partir de 2025. Es tracta d’un organisme neoliberal lligat a la banca que Escrivá va presidir durant sis anys. És positiu que una reforma de pensions sigui supervisada cada tres anys per un organisme com AIRF, al servei dels poders econòmics i financers? Pot convertir-se en una eina de la banca per privatitzar progressivament les pensions públiques?

Per molt que gobierno i agents socials ens intentin vendre els grans guanys del Reial Decret Llei, el cert és que les pensions mínimes seguiran estant lluny de les demandes pensionistes i de les necessitats dels pensionistes. Es parla de les pensions confortables però s’amaga que quasi un 50% queden per sota dels 1.000 euros, i hi seguiran quedant. És positiu apujar la pensió mínima de 735€ a 845€ en el termini de quatre anys? On queda la defensa que la pensió mínima sigui igual al sou mínim interprofessional?

Els sindicats de la Taula de Diàleg Social, CCOO i UGT, avalen aquesta reforma com van fer costat abans a l’anterior, la de 2011, que introduïa la jubilació als 67 anys, el pas dels 15 als 25 anys per calcular la pensió inicial. Estan d’acord amb la implantació dels Plans de Pensions d’Empresa: es retenen uns diners mensuals als treballadors, es dipositen en bancs, els bancs fan treballar aquests diners i bancs i sindicats (UGT i CCOO) cobren comissions de gestió.

Ara ja es preveu que siguin 29 els anys per a calcular la pensió inicial. En un moment en que l’atur, el treball escombraria i l’ocupació discontínua són una realitat ben arrelada, quin ha de ser el terreny dels sindicats, els despatxos emmoquetats o el carrer, la reivindicació o el pacte convenient per a ells? Ho preguntem als francesos?

Aquesta reforma retalla les futures pensions, especialment les dels que tenen menys de 50 anys; aprofundeix les retallades fetes en anteriors reformes; no situa les pensions mínimes a un nivell de dignitat i manté, encara que maquillada, la bretxa de gènere. El gobierno que sustenta el Reial Decret Llei no ha estat capaç de fer l’auditoria que tenia obligació de fer, ha obert la porta a les pensions privades (Plans de Pensions d’Empresa), no ha reduït l’edat de jubilació, no ha eliminat els coeficients reductors de persones que han cotitzat 40 anys però encara no tenen l’edat de jubilació. Defensar el dret a una jubilació digna és defensar el dret de les persones que en un futur han de tenir una pensió, no és únicament vetllar per les pensions actuals.

CCOO considera que la reforma d'Escrivà té molts elements positius, però moltes plataformes pensionistes de l'estat consideren que és una retallada més a treballadors i pensionistes. Més estètica de cara al present, més perillosa de cara al futur.