Un conte de fades?

Allò que ens explicaven de petits, intentant dissimular les maldats del llop o de l’ogre que perseguien al protagonista de la història, per fer-nos creure que totes les coses tenen un final feliç i per anar-nos inculcant la necessitat d’acceptar l’ordre establert en el que no havíem pintat res a l’hora de decidir-ne formes i mecanismes d’aplicació.

Perquè, si no  vaig errat, si jo convoco eleccions primàries obertes des d’un partit polític, és perquè la gent, sigui o no de la meva corda, pugui dir-hi la seva i triar qualsevol dels ciutadans que decideixi presentar la seva candidatura. I aquí la cosa ja comença a fallar. Perquè si jo poso la condició que els candidats siguin del meu partit, les eleccions deixen de ser obertes per passar a ser restringides. Que no és cap vergonya. Igual que si acoto els candidats a aquells que s’han volgut presentar. Perquè, en un sistema democràtic absolut, si la majoria dels votants optessin per triar la meva veïna, virtuosa i intel·ligent, entenc que ella, per voluntat democràtica de servei, no s’hi podria negar. Més que res perquè, quan els convé als polítics, s’omplen la boca dient allò del bé comú i l’obligació dels ciutadans de sotmetre’s a les seves exigències. Per exemple, hi ha algú que vagi a Hisenda a demanar que li posin més impostos? I, en canvi, els polítics els posen. Això sí, mentre fan cara seriosa i ens recorden les nostres obligacions cap a la societat.

Però, tornem a les eleccions primàries obertes de les que tant parlem. Potser estaria bé recordar que els grecs inventors del sistema batejat com democràtic es reunien (no tots, sols els que tenien ciutadania) a l’àgora i allà discutien els problemes i elegien aquells que havien d’aplicar-ne les solucions. I que tots els que eren a la plaça, podien ser elegits, els agradés o no, per dur a la pràctica els acords (els agradessin o no) que s’hi prenien.

Però aquest món de faula va començar a fer figa quan el mecanisme de congregació es feu feixuc per l’expansió de l’àrea d’influència, i els poderosos van decidir crear el polític. Un ciutadà que els representava en un òrgan ja separat del funcionament ciutadà i que s’elegia, teòricament, entre tots. I dic teòricament perquè els ciutadans ja no anaven a l’àgora a discutir ni votaven directament, aixecant la mà o posant una fava a l’urna.

La revolució francesa recuperà la veu dels ciutadans per triar els seus representants. Però em pregunto si va recuperar també la de triar les seves lleis i fer que els polítics les complissin. Això, gràcies a Montesquieu, va anar a parar als dos poders que es van segregar. El legislatiu que fa les lleis i el judicial que vetlla pel seu compliment. Em pregunto si amb el consentiment del poble i, sincerament, no puc decantar-me obertament pel sí. Encara que em proposin eleccions primàries obertes.

Perquè ara, als problemes que varen convertir la democràcia de les ciutats/estat gregues en la democràcia de l’imperi romà, segueixen presents. Però, al damunt, agreujats per nous fets que, amagant el cap sota l’ala, no desapareixeran. El primer i més important, la fragilitat analítica i escassa capacitat crítica de molta ciutadania que, empesa pel poder i els mecanismes de seducció, exerceix el seu dret (inalienable, que quedi clar) a votar. Però a la que algú hauria de demanar rigor i serietat en aquesta tasca.

I no sembla que en aquest sentit haguem avançat. M’atreveixo fins i tot a dir que hem reculat. Hem passat d’aquella imatge de principis de segle passat en la qual els rectors de la parròquia (i els eixelebrats de la fàbrica, diguem-ho tot) aconsellaven a les beates i als treballadors explotats un determinat vot, a candidats que, com Donald Trump, sense cap mena de control ni vergonya, fan us massiu de les xarxes socials i els trucs més abjectes (però eficaços) de la publicitat, per aconseguir aquell grapat de vots que encara avui reclama o pidolar diners per pagar als seus advocats en els judicis per totes les malifetes.

Com veieu, ara, als contes de fades, a més de la bruixa o el llop, el llenyataire o l’àvia del bosc també s’ha posat del costat dels dolents poderosos. O, si més no, ja no fan costat a la protagonista. Encara que, de portes enfora, diguin que res ha canviat.