Anem al teatre

Doncs no ha anat tan malament. Trenta-vuit nanos de tercer d’ESO en un teatre ple d’adolescents per veure una adaptació de La filla del mar, home, en principi, relaxat, no hi anava. Per què? Per començar, perquè el teatre no funciona a ràfegues de quinze segons, és tot molt seguit, exigeix una atenció continuada. I que són tres-cents alhora! Podria afegir-hi que no sabia si acabarien de connectar amb el sentit de l’obra (i en aquest punt, ja de tornada dins el bus, he trobat a faltar una mica de treball sobre el guió de l’adaptació). Tot plegat em feia pensar que podíem fracassar estrepitosament.

I no. Han estat una hora de rellotge més o menys atents al que se’ls oferia dalt de l’escenari. Deu ser la màgia del teatre, jo aquestes coses que passen amb les arts escèniques no les he acabat d’entendre mai. I mira que quan han començat, he mirat la porta de sortida per si havia de fugir a corre-cuita. La dicció dels actors, tema complex. Que les paraules d’Àngel Guimerà a estones sonessin desencaixades com si les digués Bad Bunny a mi se’m feia estrany. Ara, cal reconèixer que en aquest punt estava en franca minoria. El públic no feia mala cara. Que les músiques que acompanyaven l’acció fossin una tria atzarosa poc afortunada tampoc semblava molestar ningú excepte a mi. Escoltar Gladiator per acompanyar les penes de la protagonista em creava una dissonància cerebral aguda. Altre cop, però, només jo em sentia marejat per la varietat de referents. Suposo que els xavals, desconeixerien en la mateixa mesura a Guimerà i a Hans Zimmer i, per tant, tot solucionat.

A poc a poc, entre problemes de sonorització i algun descuit clamorós del paper per part d’un actor, el temps ha anat passant. No hi ha hagut badalls irrefrenables, els mòbils encesos han estat escassos i discrets i ningú ha pensat que una intervenció graciosa seva des de la fosca podria millorar el text que es presentava. Total, que molt bé. Jo em quedo amb la recança de saber que hem vist una obra a nivell molt justet, molt; però d’altra banda, efectivament hem vist una obra de teatre adaptada. L’hem vista i no ha generat rebuig, aplaudim, doncs.

Les adaptacions sempre tenen el perill de no satisfer plenament ningú. No ofereixes l’original sinó una versió facilitada, amb crosses, escurçada. Per tant, si encertes, tampoc no has fet diana. Podràs dir que t’hi has apropat, que els has iniciat però et queda una recança de no saber del cert si realment ha complert plenament la seva funció o no. Vaja, tot i això, diguem que surto content. Que soc una mica massa perapunyetes segurament i que no he de perdre de vista que han vist “La filla del mar”. Posem-ho en valor, home!