Però, què li passa al català? (II)

Que no! que no ho pillem, nois! Que no va del 155, ni dels jutges, ni de peperos o sociates. Que el que passa és que 100 nens i nenes que saben català surten al pati i llavors trien el castellà. Les lleis, millors o pitjors, passen a molts kilòmetres de distància del partidet de futbol; El 25% de castellà o el trenta o el deu no els afecta en absolut quan es persegueixen imitant un videojoc. Que potser ens han llençat molt d’odi a sobre des de cavernes mesetàries, potser sí, però aquest soroll és d’una freqüència inaudible per a les oïdes juvenils, no l’han percebut. A ells els arriba Bud Bunny i algun youtuber dels que creuen que la terra és plana. Són absolutament immunes a tot allò que a nosaltres ens preocupa tant.

I ara es pregunten que quines polítiques revertiran aquesta situació. Pensem… Mmmm… Cap? No hi ha manera de fer, des de la política, que algú decideixi parlar en català quan entra en un taxi o quan veu que li està servint un cafè amb llet una persona d’origen asiàtic. Ho farà o no segons li sembli millor o no. Si no s’aconsegueix que els vehicles vagin a 120 per l’autopista o que un tren compleixi un horari, aconseguiran ara que canviïn d’idioma per una politiqueta de més o de menys. Vinga va!

No soc del tot optimista amb la salut del català. Abans -parlo de 1715 o del franquisme- comptàvem amb un aliat poderós que avui dia ha desaparegut. La ignorància. Hi havia un bon percentatge de població poc o gens escolaritzada. No en tingueu cap dubte, el català va resistir gràcies a la ignorància. La burgesia amb estudis, cultura i negocis coneixia el castellà i, evidentment, amb bastant entusiasme, s’hi van sumar. Feia fi, era rendible. Ara mateix, diríem que el castellà era més sexi. Els rústics pagesos, els manobres i pescadors van mantenir-se amb el català sobretot perquè no tenien gairebé altra alternativa. L’escola, que és en qui confiem per ensenyar el català, ensenya també el castellà, i ho fa força bé. Els meus avis encara destruien el castellà cada cop que intentaven parlar-lo. La seva escolaritat no va mesurar percentatges d’hores, senzillament va durar un parell o tres d’anys en el millor dels casos. El seu era un català preciós, vintage, amb accent de Sants o de la Franja, segons. Aquesta espècie d’ignorant català s’ha extingit, és una sort, però era el millor flotador de la llengua.

La conclusió és que l’escenari no té res a veure amb els anteriors. El problema no és fer entrar el català a l’escola ni tampoc fer entrar la canalla a l’escola. Això ja ho tenim. El problema és nou i té a veure amb per què el castellà es percep més sexi que el català. Jo, ni idea. Però molt em temo que qualsevol cosa que toca la política es converteix automàticament en quelcom flàccid i esquifit. Res que faci olor de política em sembla sexi. Em temo, per tant, i alhora em dona esperances, que la solució no passa pel despatx de cap conseller sinó que només la trobarem a partir de la suma de milers i milers de decisions individuals al bar, al súper, al taxi i, també, a l’escola.