Mòbils i efectes col·laterals

M’agrada molt l’article sobre l’edat adequada d’accés als mòbils que ha publicat el Diari de l’Educació. M’agrada perquè parla d’estudis, d’evidències científiques, de publicacions mèdiques i de metadades, uau! Realment té vocació de donar unes indicacions definitives sobre l’estat de la qüestió. I quina és la conclusió? Doncs no hi ha conclusió. Resulta que després de mirar-nos-ho del dret i del revés sembla que no hi ha una edat concreta per tenir mòbil. I com és això? doncs perquè no hi ha una edat en la qual ja no hi hagi riscos. Retinguem aquest fet perquè ens deixa als adults exposats com qualsevol altre. Llàstima també que, com ja va sent massa habitual, redueix la visió del problema a allò que volíem veure. No volíem saber gran cosa; en el fons, aquests estudis busquen només un permís, una aprovació social per poder donar -per fi!- un mòbil a un menor. A partir de quina edat ja poden beure? fumar? navegar? Quan em puc despreocupar?

Recordeu allò del ximple que quan el savi assenyala les estrelles ell mira el dit? Avui faríem centenars d’estudis molt citats els uns amb els altres, gràfiques i projeccions de tendència sobre la punta d’aquell dit. Després en trauríem conclusions doctes. Una mica atrevit per part meva? Honestament penso que no. Tots aquests estudis intenten esbrinar la relació entre el primer mòbil i el nivell d’afectació en el desenvolupament dels nens i nenes. Perdoneu, però no va així. Avui dia ja observem infants que encara que no tinguessin cap mòbil a les mans estarien realment afectats pels mòbils, una mica com els fumadors passius. Parlo, lògicament del mòbil de sa mare i del de son pare, dels mòbils en general dels adults que se n’haurien de fer càrrec. I no cal pas que li donin al bebè. Només cal que visquin amb el seu mòbil i que la seva vida giri a l’entorn de les xarxes. Els nens i nenes es veuen privats de l’atenció necessària per part dels adults perquè els adults estan abduïts a Internet.

I això es nota? Doncs ja ho noten les mestres -utilitzo el femení per comoditat estadística- dels nens de tres anys. Cada cop és més freqüent rebre nanos que no saben parlar o que acusen un retard en la parla que no és atribuïble a cap factor patològic. Cada cop parlem menys entre nosaltres i amb els nens. Si els privem del llenguatge o els en donem en poca quantitat o empobrit, els efectes seran demolidors i irreversibles.

A veure quan arriben els estudis sobre la incidència en els nens de l’ús dels mòbils per part dels adults i comencem a tenir una mirada més sistèmica sobre els problemes. Em temo que una mare o pare absents, una primera infància silenciosa, superen de molt les destrosses que pot produir una aplicació o un excés de Youtube.