Antipedagogisme, crítica i diàleg

Ha estat un autèntic plaer llegir la sèrie de tres articles del catedràtic emèrit de pedagogia Jaume Trilla publicats a El diario de la educación en els quals analitza algunes de les afirmacions més cridaneres dels professionals que s’han posicionat de manera molt crítica envers el nou currículum i, en general, envers l’orientació que ha pres l’educació especialment a Catalunya. M’ha agradat especialment el to de fermesa en la defensa de les seves idees però que aconsegueix alhora que ens sentim convidats al diàleg i a l’intercanvi. L’entomo.

El senyor Jaume Trilla acusa el sector crític d’inventar-se un enemic, de fer servir anècdotes personals més que no pas dades o estudis per bastir un discurs catastrofista sobre uns nivells paupèrrims en educació. Aquest fet seria més il·lusori que no pas real i, per tant, no caldria perdre més el temps en contradir-los, l’objecte de l’acusació no existiria. Senyoria! No hi ha cadàver! L’altra columna del seu discurs és acusar de reaccionaris els qui critiquen l’actual manera de fer. Ho argumenta a partir del que ell observa com a enyorança del passat i també del fet que el seu discurs d’oposició troba acollida en els partits d’ultradreta; dedueix que si agrada als ultres, és que és propi d’ultres. Diu moltes més coses. però aquestes em semblen molt destacables perquè, efectivament, si estan errats en l’observació dels símptomes, ja no caldria ni discutir. I certament, no seré jo qui defensi postulats reaccionaris ni en educació ni en cap altre àmbit.

Crec que el catastrofisme no ens porta enlloc, d’acord, però negar que hi hagi problemes greus per no ser titllat de derrotista és irresponsable. Són moltes i molt variades les veus que ens posen en alerta, no només les anècdotes dels més populars a les xarxes. No hi ha estudis? Facin estudis! Tenen senyals importants cada cinc mesos més o menys: PISA, PIRLS, Competències bàsiques… Tenen opinions des de l’àmbit universitari sempre que les demanin. Potser el llenguatge dels crítics és excessivament bel·ligerant? Segurament sí. En el seu descàrrec diré que potser gràcies al seu llenguatge bel·ligerant s’ha posat el debat sobre la taula. A més, entengui que no es parla de mancances en química orgànica o en comentari de textos poètics. Estem parlant de mancances greus en comprensió lectora i en expressió escrita. És comprensible que alguns estiguem alarmats i que si no ens sentim escoltats, doncs cridem més del compte o fem servir paraules gruixudes. Un estudi -d’aquests que vostè reclama i que precisament la universitat podria fer- que ens demostrés que els nivells lectors dels alumnes són prou bons com per seguir així, ens deixaria molt satisfets i relaxats.

Mostrar discrepàncies respecte com s’estan fent les coses pot ser tant ultradretà com comunista. Algú, no fa gaire, va deure mostrar la seva discrepància respecte el currículum LOGSE i ens va portar a l’actual, oi? No devia ser un falangista per aquest simple fet. Estic segur que el senyor Trilla admetrà la discrepància benintencionada, la dels qui no ho veiem clar i voldríem un croquis perquè ens sentim responsables d’una colla de nanos que tenim al davant. Jo no vull tornar a l’escola del passat, no l’enyoro gens. No vull de cap manera transportar aquests nanos que estic veient ara mateix a la meva escola de l’any 78. Ara bé, sí que voldria que l’escola continués ensenyant a llegir i a escriure, com a mínim, com ho feia abans i, si pot ser, millor. Sí que voldria que continués funcionant com a ascensor social tal i com havia succeït en alguns moments del passat. Les dades són públiques i diuen que això no està passant. Això és enyorança de l’escola franquista? No. Rotundament. I almenys en el meu cas, no m’ho deixaré dir. Això són ganes de donar una formació de qualitat per a tothom. En aquest punt segur que estarem tots d’acord.