Una sortida honorable

Novament Éric Vuillard ens sorprèn amb una narració sobre una situació de la història. És la marca de la casa. Un fet històric important, un fet singular de la història, analitzat des d’una perspectiva històrica i amb una gran quantitat d’informació que permet matisos, recrear la situació, analitzar-ne  les causes, les locals i les internacionals i també per explicar les conseqüències.

Éric Vuillard ha generat un altre tipus de novel·la històrica. No forma part d'aquest encreuament entre reconstrucció del passat posant-hi els personatges i posant-hi la necessària dosi de ficció que lligui amb la pròpia experiència de l'autor, però tampoc executa la seva narració sense posar-hi part de ficció. Vuillard es posa dins de la història i actua de notari de la mateixa.

Aquest cop Vuillard s’endinsa en al guerra d’Indoxina on l’exèrcit francès va patir una de les més gran derrotes de la història. A França aquest esdeveniment ha estat més aviat amagat. La “grandeur” no suporta aquetes empreses fora de la metròpoli que acaben amb desastre, va ser Indoxina però també Algèria. Conflictes que van colpir a la societat francesa però que s’ha procurat que no tinguessin massa presencia en la història de França. No oblidades però si però amb poc impacte narratiu des de l’oficialitat.

Éric Vuillard és nascut a Lió en 1968, és escriptor i cineasta. Entre els seus llargmetratges destaquen Mateo Falcone i L’homme qui marxi, que van obtenir un excel·lent acolliment després de les seves presentacions en el Torino Film Festival. Igualment és autor de les novel·les Conquistadors, La bataille d’Occident i Congo, per les quals va obtenir, respectivament, el Premi Ignatius J. Reilly, el Premi Franz Hessel i el Premi Valery Larbaud. En l'apassionant 14 de juliol (premi Alexandre-Vialatte 2017) narra amb passió el dia de la presa de la Bastilla, el cèlebre 14 de juliol de 1789. La seva última novel·la, Tristesa de la Terra, ha estat unànimement aclamada a França, on va ser finalista del Premi Goncourt. Premi que ha guanyat amb “L’ordre del dia”

Amb la seva anterior novel·la arribada a Espanya, Tristesa a la terra, ja havia demostrat un potent interès literari en la història i una forma pròpia de narrar-la. Amb la breu i intensa L'ordre del dia guanyadora del Goncourt, certifica la seva aposta amb èxit.

El llibre ens situa aquest cop a cavall entre París i el Vietnam. França havia conquerit una colònia a Indoxina al segle XIX composada de diversos territoris: Vietnam, Cambotja... En plena guerra mundial la guerrilla comunista del Viet-minh, dirigida per Ho Chi Minh, va proclamar el naixement de la República Democràtica de Vietnam, en el moment en que els japonesos es rendeixen

França vol recuperar el territori, envia tropes comandades pel general Lecrec per restaurar la sobirania francesa sobre el territori. Després d'un frustrat acord, a la tardor del 46. La guerra  comença.

Al principi, la guerra té el caràcter d'una guerra colonial. França, davant la mirada distant o hostil de les dues grans potències del moment tracta de restablir el control sobre Indoxina i intenta integrar a França una suposada república independent amb un resultat nefast. Tot i l'ajuda financera i logística nord-americana, les tropes franceses acaben sent derrotades el 7 de maig de 1954 a Diem Bien Fu. Fet que provoca una crisi a França. Aquesta derrota força  la negociació i finalment s'arriba als Acords de Ginebra el 1954. Laos i Cambodja accedeixen a la independència i el Vietnam quedava dividit en dues parts.

Aquets són els fets i Éric Vullirad s’hi capbussa i es fa present en els moments i els lloc claus. Al costat de les tropes franceses que  resisteixen però saben que el seu final és evident. Especula sobre els pensaments dels seus oficials i comandaments que tenen clar que una sortida militar victoriosa és impossible però aguanten la tempesta amb la major dignitat possible. O ens trasllada a  l’Assemblea Nacional on els polítics defensen (no tots) que una derrota és impossible i que cal defensar la presencia. Assistim als consells d’administració dels bancs que veuen una possibilitat de fer negoci amb la guerra, els subministraments i la logística, o ens asseiem al despatx del secretari d’Estat nord-americà que ofereix al general que porta el pes de la guerra a Indoxina un parell de bombes atòmiques per acabar guanyant la guerra. En el llibre ofereix amb claredat la paradoxa de que França perd una guerra amb un cop moral molt fort però en canvi el Banc d’Indoxina obté uns resultats més que excel·lents en els seus balanços. Vet aquí com el capital s’enriqueix encara més malgrat els morts -que els importen ben poc- que aguanten el seu sistema.

Un dels episodis crec més interessants del llibre és la descripció memorable d’una de les sessions de l’Assemblea Nacional on els polítics es pronuncien sobre la guerra. Brillant descripcions dels personatges i el rerefons de les seves intervencions que en públic són unes, mentre que en privat regategen sortides “honorables”.  Aquets capítol és una mostra de l’estil de Vuillard, no està  òbviament a l’Assemblea Nacional però ens fa viure la sessió com si  fóssim a la tribuna dels espectadors, amb un narració precisa i molt acurada. Destaca en aquest capítol la figura de Pierre Mendes France, encara avui un dels referents de l'esquerra francesa, va intentar proposar un acord polític per sortir de la guerra, evitar que la sagnia seguís, troba una sortida honorable i es va quedar sol.

I és que com explica el mateix Vuillard a dreta i esquerra hi havia un sòlid sentiment colonialista “Un dels grans enigmes d'aquesta guerra és com els mateixos que van lluitar contra Hitler per alliberar França estan a favor de continuar la guerra per mantenir les colònies franceses –diu Vuillard–. La guerra d'Indoxina s'explica molt bé pel fet que persones que van formar part de la Resistència Francesa són també persones racistes, de dretes, i consideren que la colonització és una cosa legítima”

I encara explica que “ L'interès eren les mines. Vaig superposar un mapa de mines i un mapa de les batalles, eren iguals el que demostra un cop més que els interessos econòmics superava en molts qualsevol altre política.”

Llegir aquets llibre és fer una immersió global en els espais de la França de la guerra d’Indonxina, trepitjant metafòricament els escenaris diversos on es decideixen les accions i els moviments econòmics i tot això amb una narració que flueix de manera dinàmica.

Un cop més la lectura de Vuillard satisfà plenament.

Una sortida honorable
Éric Vuillard
Col.lecció El Balancí 828
Edicions 62
Barceloan març del 2023