Calma tensa

I els nervis comencen a fer acte de presència força abans del dia 12. Amb accions i declaracions que, a dreta llei, no haurien encara de buscar incidir en el sentit del vot dels ciutadans lliures i sobirans.

Però la realitat és que aquesta voluntat de modificar, alterar o corregir la voluntat dels ciutadans per part dels diversos partits polítics, està present en cada moment de la legislatura i en cada acte del partit, constituint allò que hom anomena “campanya electoral permanent”. D’aquí que, a mesura que s’acosta el moment d’anar a votar, de definir l’escenari dels propers quatre anys -si no hi ha avançaments excepcionals- la cosa es vagi tibant cada dia més i qualsevol petit incident acabi essent elevat a categoria d’indici concloent de canvi o ratificació d’una situació política.

Ho vàrem veure el dia de la Comunitat de Madrid en l’acte a la Puerta del Sol. Posar 8 o 10 persones a dalt d’una tribuna d’autoritats (militar inclòs) va esdevenir quasi una qüestió d’estat. Per uns, menystenint un ministre del govern i, per tant, subvertint la jerarquia constitucional tot posant la Comunitat pel damunt del poder executiu, i per altres intentant denigrar la Comunitat i tot allò que li permet dirigir i organitzar el seu estatut d’autonomia. En el fons, permetent al Partit Popular -amb Feijóo a la tribuna de marres- demostrar qui mana a la capital, mentre el PSOE (o era el govern en ple?) visualitzava l’interès per la Comunitat enviant una representació sobredimensionada a la que es va tallar parcialment l’accés, reduint-lo a Margarita Robles i enviant a Bolaños a la zona VIP.

I la cosa tot just comença. Amb una coalició de govern en el poder -i en calma tensa- on el PSOE presumeix de lleis progressistes aprovades les darreres setmanes mentre posa una trampa al PP per aprovar conjuntament la darrera i mostrar-se com un partit disposat a qualsevol cosa pel be d’Espanya. Però sense treure l’ull de les enquestes que pronostiquen la baixada dels seus socis de govern si no son capaços de resoldre la seva calma tensa (o hem de dir-ne conflicte intern?) i acaben concorrent per separat a la comtessa electoral. Una baixada que, tot i no tenir de moment efectes en la governabilitat, evidentment condicionaria les més o menys imminents eleccions generals.

En el PP, la situació tampoc és una bassa d’oli. La política “extrema” de Diaz Ayuso a la comunitat de Madrid -buc insígnia dels populars- incomoda -dia sí, dia també- al candidat oficial del seu partit a la Moncloa, Alberto Nuñez Feijóo,  que no para de sortir a justificar-se o escapolir-se dels embolics en que ella el fica.

I tot plegat, reblat en les files de les formacions minoritàries, que aspiren a emprar aquestes eleccions “primàries” com a trampolí, per la calma tensa del “ser o no ser” que els pot suposar treure més o menys edils o diputats autonòmics i, per tant, tenir més o menys protagonisme en la política global. Perquè, per exemple, algú creu que el paper i rellevància de Barcelona en Comú hauria estat el mateix sense aconseguir l’alcaldia?

I tots plegats, elegibles, militants i electors en general, immersos en la calma tensa de saber que quasi un milió de persones ha fet us del seu dret a no rebre propaganda electoral. Un indici que els optimistes interpretaran com la confirmació de que la gent està cada cop més conscienciada i té clar el partit al que vol votar, però que els pessimistes explicaran com un cansament de les actuals formes polítiques. Com una manera de protestar contra elles i que, si es plasma a les urnes, pot posar en dubte la qualitat democràtica del nostre sistema polític. Com una decisió de girar l’esquena a una política que, probablement, no compleix amb les seves expectatives i els provoca un sentiment de rebuig i distanciament. Tens i fins i tot un punt vergonyant. Però real i perillós.

Perquè, posaríeu a VOX en algun d’aquests “calaixos”? Doncs això.