20.000 espècies d'enganyifes

Desprès de veure la pel·lícula, i deixant passar uns dies per a digerir-la, m’atreveixo a intentar desemmascarar l’engany total que suposa.

És tracta d’una manipulació total des de l'inici.

Una mare feminista que ho té molt clar. Una família conservadora i tradicional. Una gran pressió familiar envers la mare feminista. Un component religiós molt potent.

Uns paisatges idíl·lics que intenten fer veure com a natural allò que no ho és.

Un xantatge emocional constant. Quelcom molt real i molt comú sobretot (però no únicament) dins entorns familiars conservadors.

Pseudociència a dojo, amb suposades teràpies curatives.

El mateix títol és enganyador... 20.000 espècies d'abelles no implica diversitat sexual... cada espècie te els 2 sexes ben definits.

A més els insectes ens queden una mica lluny dins l'evolució animal... (malgrat que de "zànganos" en tenim bastants), però tampoc si parlessin de les 5.500 espècies de mamífers, grup al que sí pertanyem biològicament, seria bona la suposada diversitat, seria igualment enganyós, ja que cada espècie de mamífers te també els 2 sexes ben definits.

L’existència de moltes espècies no té absolutament res a veure amb que tinguin molts sexes... ni amb moltes variacions sexuals.

D'espècie humana ara només en queda una... amb 2 sexes definits per 2 gàmetes... I igualment passava amb els altres homínids ja extingits.

O sigui que es tracta d’un títol enganyós i per tant, inservible.

Dins la trama, es repeteixen nombroses afirmacions masclistes... tipus "el cabell llarg és de nenes"... I afirmacions rotundes de la mare feminista, que lluita contra aquests estereotips. El nen va rebent les pressions familiars, religioses i masclistes al llarg de tota la pel·lícula.

Al final... és la por... només la por a perdre el fill la que la fa claudicar, al menys en aparença.

Reaccionar des de la por no és racional, és una reacció purament visceral i no pot servir com a argument de defensa d'una teoria aberrant.

Igual que una declaració sota tortura no és vàlida, o no hauria de ser-ho, una decisió basada en la por tampoc ho és.

I... per suposat hi ha una omissió total de les conseqüències psico i fisiològiques de intentar canviar el propi cos, amb mutilació i medicació.

Conseqüències tan greus com la hormonació de per vida, la dependència farmacèutica, perill de les cirurgies, irreversibilitat

No és el cos el que cal canviar, sinó els estereotips de gènere, totalment socials, que ens donen papers diferents segons el sexe que tenim.

Per això lluita el feminisme des de fa segles.

Una pel·lícula llastimosa... que fa molt de mal al feminisme.

Pot ser precisament per això està tant valorada!

Neus Benavent i Vallès
Associació de dones feministes La Frontissa