Caixa o faixa

El panorama que han deixat les eleccions autonòmiques/municipals no és com per tirar coets. La mort anunciada de Ciutadans que, tot i el “farol” de les properes europees, ja ha tirat la tovallola, la tensa espera dels nacionalismes i el soroll de ganivets a les files de l’esquerra etiquetada de “podemita”, auguren un juliol calent i un setembre d’infart (l’agost, passi el que passi deurà ser un mes de vacances, oi?). Això, si en algun moment no ens hi afegeixen alguna “propina” derivada dels esmentats nacionalismes, on Bildu comença a mirar cara a cara a tothom, fins i tot al seu “germà”, un PNB que ja sent l’alè dels abertzales radicals al clatell. Per no oblidar Catalunya, on els postconvergents de Trias veuen la possibilitat de ressorgir de les cendres gràcies a la caiguda de ERC i la seva pròpia recuperació i, per tant, unes noves eleccions autonòmiques no serien de descartar. Sobretot en el cas que el PSC de Collboni, per acabar d’embolicar la troca, declari la guerra a Maragall i la treva o la pau amb Colau.

Però no cridem el mal temps i permeteu-me que em centri en les possibles sortides del vesper espanyol derivat dels resultats del passat dia 28 de Maig, dia d’una Pasqua Granada, curiosament dessacralitzada i traslladada, a la Barcelona de Colau, una setmana més tard (un indici més de la tensió a casa nostra?).

D’entrada, si esborrem Ciutadans, rebaixem les expectatives dels partits a l’esquerra del PSOE, ja sigui per manca d‘acord entre ells (recordem que hi ha un límit mínim de vots per sota del qual no hi ha representació parlamentària) o per cansament dels seus votants, i tenim en compte que el sistema autonòmic condemna als partits d’aquest àmbit a un paper secundari (que no vol dir irrellevant com portem uns anys veient), sembla que tot anuncia un retorn del bipartidisme tradicional en una de les dues variants viscudes des de la implantació a l’Espanya moderna de la democràcia. La “faixa” del PP amb Nuñez Feijóo i la “caixa” del PSOE momentàniament en mans de Pedro Sánchez. O algú descarta, si els resultats del juliol no son bons, la possibilitat d’un “cop d’estat” intern com el que ell mateix va protagonitzar per poder arribar a la Moncloa?

La “faixa” de Nuñez Feijoo, en espera dels resultats del juliol, sembla que requerirà la complicitat d’un VOX en cicle ascendent si vol tenir la fortalesa que li permeti revertir sense problemes les lleis o esmenes que el govern d’esquerra encara en actiu no para d’aprovar entre elecció i elecció. I com que imagino que Nuñez Feijóo no voldrà ser titllat del “nou Sánchez” sinó del “nou Aznar”, sembla lògic pensar que buscarà la via més expeditiva. L’acord amb el partit de Santiago Abascal (“Santiago y cierra España”) encara que sigui a canvi de cedir-li també part del poder autonòmic. Els propers dies, probablement, ens ho confirmaran.

La “caixa” de Pedro Sánchez, per contra, no sembla necessitar plegar-se a les demandes dels fins ara socis de govern o de Parlament. Tots han rebut un correctiu prou fort com per acostar-se submisos a la ma que els pot donar poder. Cap d’ells sembla disposat a fer la seva particular “travessa del desert” després de posar pel davant la seva dignitat. A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Fins i tot el propi Bernat.

Per això no serà estrany sentir al president actual parlar de la situació econòmica, del paper d’Espanya en la Unió Europea els propers sis mesos de presidència, i de quan necessari és que s’arraconin velles rancúnies per dedicar-nos a salvar la pàtria i els nostres conciutadans.

La pregunta és: Ens ho creurem? Perquè en el preescalfament d’aquesta setmana postelectoral, he intuït en més d’un anàlisi o explicació, una certa intenció de treure’s el mort de sobre. Des dels polítics de la “faixa” i els de la “caixa”, les continues al·lusions velades a les vacances d’estiu que coincidiran amb les eleccions nacionals son, per mi, una encara tímida acusació als ciutadans de posar pel davant del deure ciutadà, el descans estiuenc. Com si votar un dia (recordem que hi ha el vot per correu) hagués d’impedir-nos anar quinze dies a la platja.

No ens enganyem. Allò tant vell de posar el pegat abans que hi hagi la ferida, segueix vigent.