Set petits empresaris van denunciar el 1959 coaccions de l’alcalde Ferrer Pi per fer-los aportar diners a la reconstrucció de Sant Antoni

Set petits empresaris vilanovins, Josep Albà, Joan Borbonès, Ramon Borrell, Jordi Cabutí, Jaume Coll, Pelegrí Lloveras i Rafael Pujol, van presentar una queixa al bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus explicant que l'alcalde els havia convocat a una reunió a l'ajuntament, sense explicar-los el motiu, i allà va requerir que cada gremi aportés, a prorrata, una determinada quantitat de diners per les obres del temple

L'església arxiprestal de Sant Antoni va ser objecte, durant la Guerra Civil, d'un procés d'enderrocament. Els revolucionaris volien construir, en el seu lloc, una gran plaça que coronés la Rambla Principal. Acabada la confrontació, el temple havia perdut tot el sostre i una bona part de les parets que l'aguantaven.

Manca de diners

La reconstrucció va ser ben aviat l'objectiu de les autoritats del nacionalcatolicisme i també dels feligresos de bona fe.

L'any 1959, la reedificació havia quedat aturada, per manca de diners, i se la volia rellançar amb l'objectiu de construir el nou altar.

En aquest context, set petits empresaris vilanovins van trametre una carta al bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, denunciant pressions de l'alcalde Antoni Ferrer Pi per coaccionar-los a aportar unes quantitats prefixades. Els signants de la missiva van ser Josep Albà, Joan Borbonès, Ramon Borrell, Jordi Cabutí, Jaume Coll, Pelegrí Lloveras i Rafael Pujol.

A la carta, que es conserva a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, expliquen que la Junta de Reconstrucció Parroquial havia obert una subscripció per recaptar els fons necessaris per al nou altar. A la 'Hoja Diocesana' i a la premsa local es publicaren dos llistats on es detallaven "nominal y cuantitativamente las primeras aportaciones realizadas por villanoveses, la mayoría de ellos de posición económica desahogada, con el anuncio de ir publicando en igual forma los posteriores donativos".

Una contribució minvant

En el primer dels llistats, publicat l'11 d'abril al 'Villanueva y Geltrú', destacava l'aportació de l'ajuntament (100.000 pessetes), del bisbe Modrego (50.000), dels membres de la Junta de Reconstrucció (la majoria de 15.000) i altres de 25 persones (entre 15.000 i 750) i la Calibradora (25.000). En total, 45 donacions sumaven 776.743 pessetes.

El segon llistat es publicà gairebé un mes més tard en el mateix mitjà (9 de maig). Aquesta vegada el nombre d'aportacions s'havia reduït a 18 i la quantitat lliurada havia minvat fins a 90.351 pessetes, una octava part de l'anterior.

Així van anar passant diverses setmanes sense que aparegués cap més llistat. "El resto de la feligresia -expliquen els autors-, detenida sin duda por la publicidad dada a las entregas que iba a poner de manifiesto la modestia de los donativos de la mayoría frente a la cuantía de las aportacions relacionades en las listas publicadas, o bien sea por otras causas, aportó una actitud de inhibición y espera".

A la vista d'aquesta situació d'impàs, on els més adinerats no pagaven més i els altres seguien el seu exemple, l'alcaldia va enviar un avís als representants d'alguns gremis locals, com ara comestibles, merceries, bars i altres, citant-los a una reunió a l'ajuntament "sin expressar el motivo de la misma".

Presidia aquesta reunió l'alcalde Antoni Ferrer Pi, que també era vicepresident de la Junta de Reconstrucció del Temple, i estava acompanyat per l'arxipreste, Josep Pons Piñol, i altres membres de la junta. La primera autoritat va parlar de la construcció de l'altar major, explicant el projecte per arbitrar fons. La proposta consistia a "requerir a los Gremios locales para que aportaran, a prorrata entre sus componentes, la suma que podria ser la que el Sr. Vicepresidente (l'alcalde) sugirió para cada Gremio, en más o en menos".

"No fue ejercida ninguna coacción material"

Els autors de la carta deixen clar que "es muy cierto que en la reunión de referencia no fue ejercida ninguna coacción material sobre los reunidos, y que la mayor corrección informó el discurso del citado miembro de la Junta. Pero no es menos cierto -prossegueix el text- que el mero hecho de suggerir la cuantía de las aportaciones, dado el lugar y la categoría y calidad de las personas que convocaron la reunión (...) había de gravitar profundamente sobre los reunidos y sus representados coartando su libertad de acción".

"Y así ha sido -prossegueix la nota- No solamente se ha levantado revuelo entre los afectados, sinó que el asunto ha trascendido al gran público. Téngase presente que la violencia moral ha afectado tanto a los fieles, que quizás hubieran contribuido libremente, como a los que no lo son y cuya ayuda no se produciría si no fuera ante un real o supuesto acto coercitivo".

"Coacción moral"

Les conclusions que presentes el remitents de la carta al bisbe són les següents:

"Nuestra conciencia cristiana se ve obligada a rechazar el procedimeinto utilizado por la Junta, porqué entendemos que:

a) El hecho de convocar a los representantes de los Gremios en el Ayuntamiento y por el Iltre. Sr. Alcalde, aunque éste sea el Vicepresidente de la Junta, constituye en sí una coacción moral dadas las circunstancias que concurren en los comerciantes e industriales.

b) Las aportaciones han de ser completament espontáneas y además han de ser expresión de la libre voluntat del donante, sin influencias extrañas de cualquier índole.

c) El Altar -símbolo cristiano- debe ser costeado por los fieles, entendiendo por tales los católicos practicantes. No podemos obligar a contribuir, en la forma que sea, a aquellos cristianos de inscripción cuyas convicciones distan mucho de concordar con la doctrina cristiana.

d) Si el Altar ha de ser la expresión material de la unidad y el amor de la feligresía alrededor de Cristo, no podemos aceptar honradamente que por los erróneos procedimientos empleados para su erección se dé la triste paradoja de que sea causa de resentimientos y resquemores entre los fieles".

Un desafiament al règim nacionalcatolicista

Les conclusions de la carta són agosarades, en primer lloc, perquè suposen un desafiament a l'autoritat màxima del règim a la ciutat, en la dura i tancada situació política que imperava. També un repte al nacionalcatolicisme que senyorejava l'església. O l'afirmació que no la totalitat de la població era cristiana. Els signants fins i tot introdueixen el concepte, impensable en aquells temps, de la separació de les responsabilitats del manteniment del culte, que no consideren indiscriminada de tota la població, sinó només dels practicants.

Sens dubte, un acte de valor i una mostra d'actitud cívica molt destacable en el context dels anys durs de la dictadura.