Cadira amb una pota

En realitat no es regula tot el territori. No es fa sobre les cobertes de les cases o les naus industrials, ni a les preses hidroelèctriques, ni dins del mar. Es regula només sobre els camps agrícoles, o sigui —el sòl No Urbanitzable— i sobre algunes infraestructures viàries i alguns espais explotats o degradats, com les pedreres.

La metròpoli i el calaix de sastre agrari

A través d’aquest Pla es facilitarà el camí a les grans empreses energètiques per instal·lar polígons de plaques solars —i eòlics— i reservar corredors d’evacuació, tipus MAT, sobre el terreny menys valorat: l’espai agrícola.

L’objectiu és subministrar energia a les grans ciutats i les grans indústries que, pel seu elevat consum, els hi és difícil disposar de grans superfícies internes per produir energia renovable.

Hi ha algú que pensa des de la gent

Un estudi fet per l’URV, afirma que el 90% dels municipis de Tarragona, instal·lant plaques a les teulades de les viles i pobles —sense ocupar el sòl agrícola— poden arribar a ser autosuficients i ens hi sobra per vendre. Només les grans ciutats com Tarragona o complexos industrials, com les petroquímiques o la ‘Cristalera’, són deficitàries.

Aquest treball és un bon exemple de com s’hauria d’iniciar el desenvolupament de les renovables sobre el territori: primer: facilitar a la gent i a les empreses la creació de comunitats energètiques municipals, comarcals o veguerials,públiques o privades, amb l’ajuda de les inversions europees i de l’Administració.

Compensar pel valor del paisatge

Una vegada iniciada la fase de creació de les comunitats, caldria estudiar els sectors deficitaris. On produir l’energia, com traslladar-la i com compensar els impactes generats, evitant envair els espais agrícoles i els seus paisatges.

El territori generador i el territori receptor han de formar part d’un mateix sistema territorial amb diferents valors ecosistèmics —el cas del Penedès i Barcelona—. El valor comercial d’un camp cultivat és menor que el d’un conjunt urbà construït però, el valor ambiental, de riquesa ecològica i paisatgística és molt superior ja que, l’espai agrícola, contribueix, a pal·liar els dèficits —aire net, aliment proper, riquesa ambiental, embornal de carboni i espai obert de lleure— del barri urbà dens i deficitari.

Descarbonitzar a costa de l’aliment proper?

Sí, segurament és urgent descarbonitzar el país, però a costa de l’espai agrícola no és de sentit comú. I més si, no s’aborda el problema de manera global. Mentre s’adopta el fàcil recurs de raptar l’espai agrícola per les necessitats metropolitanes, no es preveu la reducció de vaixells de càrrega euroasiàtics —ampliació dels ports—, d’avions de low cost—ampliació de l’aeroport—, o de transport de mercaderies per camió —fracàs de l’eix ferroviari de mercaderies—, que són grans generadors de carboni.

Si l’energia renovable és urgent, més ho és l’autosuficiència alimentària i, més encara, l’escassedat d’aigua i la seva justa distribució. Per tant la urgència es triplica: Aigua, Aliments i Energia. Fer, a corre cuita, un Pla per resoldre una de les parts és fabricar una cadira d’una pota. No s’aguanta. I més si hi afegim la quarta pota: el dèficit de transport públic —sobretot ferroviari— un factor necessari si es vol abordar amb un mínim d’èxit el planejament territorial sostenible. Aquest és, avui dia, inexistent —tots els Plans Territorials catalans van ser redactats al segle passat— Des d’aleshores han passat moltes coses que han canviat el món.

Ningú té clar el Model a seguir

Recordem que el Pla Territorial del Penedès —iniciat el 2014— es troba encallat després de l’intens debat generat en el programa PARTICIPA on es va proposar el Penedès com alternativa per abordar els problemes del sistema metropolità: orientar el territori cap a la producció agroalimentària, -que no exclou, sinó que potencia el sector industrial i tecnològic- racionalitzar i municipalitzar l’aigua, implantació de comunitats energètiques i abordar a fons la mobilitat sostenible.

Tots aquests factors que cal estudiar, mai han estat considerats prioritaris incloure’ls en el planejament territorial. Aquest, avui dia, encara arrastra la creu del creixement insostenible. Ara, correm-hi tots, però les presses no són bones. Si no s’entoma el problema amb tota la seva autèntica dimensió, pot arribar a ser pitjor el remei que la malaltia.  Cal un canvi substancial de paradigma per part de tota la societat. Començant pels que tenen la paella pel mànec.

Paubatlle@blogspot.com