Del desterrament absolut a la sala de plens

En qualsevol administració pública per petita que sigui hi ha alguna personatge  ue s’assembla o coincideix plenament treballador que el tenen allí en una petita illa amb la llibertat de fer el que vulgui sempre que no superi els límits de les seves petites competències, mentrestant no faci saltar cap alarma que repercuteixi en cap polític del consistori. Així t’hi pots passar dies, setmanes i anys enviant emails o trucant a gent que no coneixes, ni t’importa qui són, ni que fan mentrestant no es posin en el teu dia a dia.

Arriba un punt que aquesta posició d’ermità voluntari i forçat per una administració que no es preocupa en absolut per la gran majoria dels seus treballadors. Tots som un fitxatge d’entrada i de sortida. Res més. Després d’anar buscant un candidat polític amb qui confiar per elaborar una nova llista electoral, la vida dóna voltes i resulta que un funcionari de clausura és converteix en un regidor de 2a regional. Comença a conèixer totes les persones que s’amagaven dins la llista dels mails que tenia fins el moment, li toca decidir coses importants amb gent que es creuen rellevants, participa d’aquest whatsapp que fa que tots els polítics d’un partit te’ls trobis al mateix lloc rondant entre la gent perquè tothom els vegi. Té la sort de participar en el programa televisiu més democràtic que es fa al sud de Santa Oliva amb respostes clares i contundents sense aquest discurs de mesies principiant que li posen els seus companys de Nodo.

Una persona que quan sigui gran podrà dir als amics, nets, nebots, fills i qui sigui que ell era regidor d’un ajuntament important de la província de Tarragona. Podrà dir que com tantes vegades que es pensava que  la política era una altra cosa i al final va descobrir la gran farsa que és això i tots els tripijocs i martingales que hi ha pel mig per aconseguir qualsevol cosa. Va descobrir l’ingent esforç que suposava fer qualsevol cosa, pel mínim que fos i toca les tecles que s’han de tocar. Ell creia en un projecte i estava fart del tedi laboral que el precedia i s’hi va afegir amb ganes i il·lusió. Al final va haver de ballar el so de la dolçaina dels 3 que remenen les cireres dins l’equip de govern, els altres els toca ballar com a la resta de població encara que a vegades no ho sembli.

Una persona que ha conegut més gent en un any que en els 50 i pocs de la seva vida. Una polític actiu que va omplir la seva agenda professional de reunions, trobades, dinars, sopars i altres encontres fins a un nivell considerable fent-se un gran especialista en arreglar molts temes per telèfon seguint sempre l’ordre de comandament màxim del vaixell per no equivocar-se.

Una persona que ha tingut que lidiar amb pesos pesats de l’administració difícils de fer moure un dit quan la cosa no els interessa pel que sigui. Un lluitador buscant recursos per fer coses noves i buscar noves històries al departament que trenqui el juràssic mètode utilitzat pels seus companys de copiar i enganxar com sempre s’ha fet.

Una persona que des del primer moment ha tingut molt clar fins on arriba la família i la política i que l’important és la família perquè la política dura el que dura i hi ha molta gent que lluita pels millors llocs i ell és com és, no com volen que sigui. Ell sap que el millor entre els millors llocs per treballar és la Diputació de Tarragona on hi ha molta cosa per fer tot al contrari dels consell comarcals i les vegueries que no tenen marge de maniobra i un pressupost senzill i sense cap pretensió.

Després de quatre anys on el seu discurs al plenari no ha durat més de dos minuts i durant la pandèmia ens tenia acostumats amb els seus “sí” amb un parell de tons superiors als seus companys que trencaven l’harmonia del discurs. Una gran persona i bon jan que ja ha tastat el poder local des d’un lloc privilegiat. Ara guarda el pin del consistori i algun paper més en un estoig per recordar als seus fills que no val la pena, hi ha moltes coses més interessants i profitoses al món que no pas la política.