Creuem els dits

Em temo que som molts els que compartim aquesta necessitat. Només fa una setmana, les enquestes desbocades ens feien renegar del CIS i pensar en el pitjor dels escenaris. Un PP entregat a la voluntat de VOX que reproduïa, a nivell de l’estat, el tast que ja ens havia ofert en alguna que altra autonomia. La marxa enrere.

Avui, set dies després, estem vivint el miracle. Amb el cul encongit per si els vots dels residents fora de l’estat provoquen algun petit canvi que ho engegui tot a rodar. Però de moment, vivint-lo i començant a fer anar la calculadora, a escoltar alguna que altra promesa d’amor etern i també alguna que altra exigència que podria dificultar les coses.

Perquè, a hores d’ara, el Partit Popular de Nuñez Feijoo -amb o sense VOX- sembla que no té res a pelar, encara que podria ser, per mor del nombre de vots, el primer cridat a intentar formar govern. Els números no li surten ni sembla que puguin sortir-li. Sobretot després de la plantofada, immediata i contundent, que ha rebut de part del PNB tallant qualsevol expectativa d’acord puntual que pogués afavorir als populars amb els seus vots o abstencions.

Per tant, tot sembla haver quedat en mans del PSOE de Pedro Sánchez. Però, ben mirat, no només en les seves. Perquè, encara que hi hagi una possibilitat de fracassar en les dues investidures preceptives i, per tant, haver d’anar a petar a unes noves eleccions generals, no sembla que cap dels actors implicats en aquesta tessitura hauria de donar-la per bona. Bé, potser excepte les del propi Pedro Sánchez que, inflat per la seva segona resurrecció, decideixi que no hi ha dos sense tres i, per tant, vulgui donar la lliçó definitiva als que encara no s’han rendit al seu lideratge, amb una tercera victòria.

Baixant a la terra i acceptant que aquesta opció no interessa a ningú, cal analitzar com queda la situació. Amb un PSOE crescut i un partit aliat (Sumar) que demana una mica més de respecte al company prepotent, i amb uns partits comparses (importants però comparses) majoritàriament de l’àmbit nacionalista.

Perquè, mentre sembla més clar que l’aigua que els de Yolanda Diaz no posaran massa problemes -desitjosos com estan de seguir tocant poder- per fer un govern de coalició en equilibri  relativament estable, la posició dels nacionalistes, curiosament excepte EH Bildu, mostra símptomes de començar a creure’s que, sense ells, el castell de nou amb folre no es podrà coronar i que, per tant, poden augmentar les seves exigències.

I tenen raó. Perquè si algun d’ells es dona de baixa de la societat limitada que sembla apuntar-se (amb directius i accionistes), el projecte se’n va a norris.

D’aquí que molts, crec, creuem els dits perquè ningú tingui un atac de ràbia, ressentiment, orgull o el que sigui, que acabi posant els seus interessos per davant dels de la societat limitada, que no son altres (o haurien de ser-ho) que aturar la ultradreta en totes les seves variants. Perquè ningú tingui la temptació de baixar del carro esperant treure profit de la seva suposada coherència. El moment sembla prou greu com per deixar -tots- algun pèl a la gatera i ajornar el passar comptes per quan les aigües estiguin una mica més calmades.

Però també és el moment de fer veure als que volen treure faves d’olla d’aquesta situació, que el que realment volem els ciutadans és poder confiar en els nostres governants i deixar que els nostres dits es relaxin per poder-los aplaudir les seves decisions.

Perquè potser no hauríem d’oblidar que si el PP, en una maniobra desesperada de desestabilització, li llença al PSOE el salvavides de la seva abstenció en la segona votació d’investidura, Pedro Sánchez pot sentir la temptació de governar en solitari, encara que sigui en minoria.

El moment, al meu entendre, no és fàcil. Però, si hem inventat els polítics -de la mateixa manera que hem inventat els mestres- no és perquè facin el que vulguin sinó per que facin el que els ciutadans necessitem. Altrament, aquelles mans relaxades que els aplaudeixen podrien convertir-se en unes altres que els clavessin una sonora plantofada. Com la dels 666000 vots perduts en aquestes eleccions per l’independentisme.