La plaça de la Vila, a les 7 de la tarda

La façana equilibrista, que s'aguanta sense una casa al darrere (i unes grosses bigues que la vetllen), disputa en aquests moments la primacia de la plaça de la Vila a la vuitcentista cara amb rellotge de l'edifici municipal. Dos frontispicis enfrontats: un esvelt i alt; l'altre sòlid i reverencial, com correspon a la seu de la democràcia municipal.

Amb quin us quedeu, passavolants i prenedors de cerveses i cafès que reposeu en aquest oasi per a tertulians?

Jo em quedo amb tot allò que hi ha al mig de la plaça, als volts de les 7 de la tarda de qualsevol dia.

En aquesta hora és la festa de pilotes que corren amb nenes i nens que els hi van al darrere, bicicletes, moltes de tres rodes encara, i menudes gimnastes preadolescents que fan la roda i la tornen a fer infinitat de vegades. Les arcades de ca la Vila s'han convertit per art de màgia en les porteries d'aquests futbolistes diminuts. Els dibuixos del trencadís del Pericas, és una pista multiús per patinets, patinadors i tot allò que llisqui. Als peus de la peanya del Ventosa hi seuen mames i papes que vigien la mainada alliberada, gronxant de tant en tant el cotxet dels que encara no corren.

Els vianants que travessen l'empedrat amb el telèfon a l'orella fan la gimcana per esquivar els infants que pedalen amb cara de velocitat.
L'espectacle se'l miren, entre glop i glop, els que són a les taules enmig de trossos de conversa.

Ara en passen dos, ella amb un top negre i cabellera inacabable, agafa a la cintura d'ell, que porta el braç damunt l'esquena d'ella, i carreteja motxilla plena i una barba encara incerta. S'aturen sense haver-s'ho dit, es besen els llavis i reprenen el viatge.

Conductors de 'taca taca' circulen a velocitat de pastor que vigila el ramat per les vores del pedrís. Una observa, callada, un colom equivocat que pica una burilla que li sembla un tros de pa.

Per les finestres i les xarxes de la façana transparent, que deixa veure balcons i terrats d'un carrer que abans vivia feliç i desconegut, passa el vent que encara no refresca. Però s'endú la remor tranquil·la que puja d'aquells que omplen les repletes cadires d'alumini.

La fatxada que tot ho ensenya galleja de tenir parets fines, perquè se sap esvelta i bella. Però la de l'ajuntament li respon: "Jo tinc porxos i tu no". La primera contesta que la seva transparència és un espectacle mai no vist. L'altra se'n riu i deixa anar, sorneguera, que en quatre dies serà farcida de ciment.

Fosqueja ja i les pilotes i bicicletes es recullen. El mocador de la mara eixuga els petits fronts suats, abans d'emprendre el camí que porta a casa.

He sentit a dir que hi ha gent que voldrien ser enterrada al camp del Barça. Però jo preferiria, si fos possible, un racó invisible en aquest espai on flueix la vida amb to entranyable i reposat.