Impost a la mort? No, gràcies

De nou, el debat sobre l’impost de successions i les herències a Catalunya, torna al taulell polític com una cançó d’un disc, cada dia més rallat. Amb això, i enmig de les falsedats i bestieses que estem rellegint últimament, crec imprescindible explicar perquè cal suprimir aquest impost al nostre país i perquè les herències han estat baluard del tret diferencial català.

L’impost de successions és injust i immoral, ja que la seva única raó de ser és la mort. Es tracta d’una doble imposició fiscal, ja que es graven uns béns que en vida del difunt han tributat i que, ja en mans de qui els heretin, seguiran tributant.

L’impost de successions castiga l’estalvi i la cultura de l’esforç. L’impost desincentiva la iniciativa personal, ja que el contribuent sap que gran part de la riquesa que generi en vida serà confiscada a la mort. Això, minva clarament la motivació per a l’èxit i la creació de riquesa. Per molt que alguns s’entestin a dir el contrari, hi ha moltes famílies de classe mitjana que fruit del seu treball i estil de vida han aconseguit crear un petit patrimoni per poder gaudir i  transmetre. En cap cas ho hem de penalitzar.

L’impost de successions suposa un atac directe a la família com a institució. Perquè sí, qui perd els orígens perd identitat. En aquesta direcció, és crucial per als catalans no passar per alt el paper fonamental de la família com a unitat econòmica i social bàsica, que ha permès el progrés i l’emprenedoria en el nostre país durant segles. Vivim en una societat on les famílies es donen suport mutu, on les relacions entre pares, fills i germans no només aporten un lligam emocional, sinó també un component econòmic i social essencial.

Hem de tenir en compte que som un país amb un 98% de petites i mitjanes empreses, que sovint formen part també de la successió. Aquest impost pot forçar la venda de béns familiars com ara les cases pairals o estroncar la continuïtat dels negocis, posant en risc la unitat i la història de la família.

I perquè no hi hagi confusió, quan es diu que qualcú ha d’heretar 500.000€ estem parlant de massa hereditària, quantitat que inclou –béns immobles, mobles, negocis familiars, assegurances de vida, comptes corrents i altres– no pas de diner líquid, que és el que has de desembutxacar per pagar l’impost. Això sí, per cobrar l’administració és la més eficient.

D’altra banda, resulta curiós que aquells qui defensen de manera ferma la continuïtat d’aquest impost i qualifiquen d’insolidaris aquells qui, amb seny, en defensem la seva eliminació, considerin que heretar equival a viure de rendes i ser un gandul. En canvi, viure de subvencions i recolzar polítiques com la Renda Bàsica Universal es veu com un acte de solidaritat i de treball dur. Incoherència i hipocresia en estat pur.

Una incoherència i hipocresia exemplificada amb declaracions com les que feia un conegut dirigent anticapitalista català, quan en fer-se públic que havia heretat més de 10 propietats dels pares va afirmar que aquestes eren fruit del seu treball. És que l’argument tan sols és vàlid en funció de qui el fa servir? Queda clar que el diable és un gran predicador.

El futur no es construeix penalitzant el passat i la solidaritat no es mesura pels impostos que paguem, sinó per la cohesió que construïm plegats. De debò que el tret diferencial català ha de ser el de la pressió fiscal desorbitada i l’ofegament de les classes mitjanes? No, gràcies.

Jan Butí, estudiant de Dret i Ciències Polítiques UB