Bromes del destí i del nomenclàtor

En un dels xats dels que participo (ben poc, per cert) hi alguns membres de la resta de l’estat i entre ells i elles alguns de Madrid.

Seguidors com son la majoria del moment polític d’actualitat em van enviar aquesta fotografia que, primer em va fer riure de valent, però després em va semblar part d’allò que en venen a dir de justícia poètica. Que en el nomenclàtor madrileny hi figurin dos dels conceptes que aquest dies són d’ús comú i objecte de reflexió i debats confrontats fins l’extrem con són amnistia i Independència és extraordinari. No deixa de ser un paradoxa que en mig del Madrid més castís, el de l’Almeida i l’Ayuso hi hagi a les parets de manera  formal, legal, legítima i tots els papers en regla i fets els tràmits administratius corresponents aquestes dues reivindicacions de part de la ciutadania de Catalunya no deixa de sorprendre i és alhora divertit.

La murrieria del destí és en aquets cas providencial.

No m’ho podia creure. Em va semblar que ens aixecaven la camisa i que no podia ser que al bell mig de la zona zero del centralisme més nacionalista hi ha hagués  conceptes que són consubstancials del moment polític actual i que són rebutjades de ple i de pla pels dirigents que a la ciutat i a la comunitat manen.

Vaig consultar el “callejero de Madrid” per constatar que no ens haguessin colat un gol per l’escaire.

Doncs no, no ens enganyen ni és un efecte òptic, el carrer de l’Amnistia és un carrer relativament, llarg de prop de 125 metres, i el seu nom malgrat ara (i ja ho va ser el 1977) sigui una reivindicació de força gent correspon a una amnistia que va  ser decretada per la reina Maria Cristina quan va morir el rei Ferran VII. Ja veiem doncs que la més rància monarquia usa també de l’amnistia per portar la pau social en determinat moments de la història, vaja que ve de lluny, que no es només d’ara. Diuen que en aquest carrer hi ha una de les poques fornícules que queden a Madrid i està ocupada per la verge Dolorosa. Ostí! amnistia, dolorosa... i per acabar-ho d‘adobar no se’ns escapa que el carrer en qüestió està “Assegurada de incendios”. L’amnistia serà en part un incendi de cridòria i insults, de flamarada i espurnes, ja ho sabem,  inflamarà a més d’un i de dos i de mil... segur, però si ho tenim assegurat rai. Tirarà endavant i aquí pau i demà glòria... i si no seguirem esperant.

Però el carrer de l’Amnistia té creuament amb el carrer de la Independència que és relativament més curt ja que només té una llargària de 58 metres. En fi potser cal recordar que la independència de Catalunya no va durar ni 10 segons per tant 58 metres, deu n’hi do, difícil però no impossible fer-los en 10 segons, però anant ràpid ens hi podríem acostar. La definició que hi ha en els documents sobre el nomenclàtor del Madrid antic diuen del carrer en qüestió:

Entre la calle del Espejo y la plaza de Isabel II. Distrito 1 (Centro). Barrio del Palacio. 

Todos los cronistas de cabecera coinciden en decir que esta calle se abrió a raíz de los derribos promovidos por José Bonaparte que afectaron a los aledaños del Palacio Real. Sin embargo, y en cierto modo contradiciéndose, Peñasco y Cambronero indican que en tiempos se llamó de San Bartolomé y que así aparece en el plano de Espinosa, que data de 1769. En efecto, en ese plano aparece una calle que sale de la del Espejo y termina en la desaparecida de Santa Catalina la Vieja, entre las manzanas 418 y 423. Sea como fuere, tras la decisión del rey intruso aquella zona quedó arrasada. Cuando, ya entrado el siglo XIX, se edificó de nuevo y se formó la calle actual, se llamó de la Independencia en recuerdo de la reciente guerra contra el invasor francés, algo que el Ayuntamiento hizo oficial el 11 de enero de 1835.

Per tant res que ens atenyi a nosaltres. Rememora la guerra contra el francès. I aquí hi ha hagut un dubte; sempre hem dit que si el “Timbaler del Bruc per comptes de tocar el timbal s’hagués tocat el peb.... (com el Rubiales a la Tribuna)” ara seríem francesos i potser, només potser, ens hagués anat millor: França ens roba hagués quedat més europeu i xic...

Llegit el contingut i l’origen concret d’aquets dos noms de carrer, la veritat és que hem quedat una mica decebuts, no es tractava d’una operació de re bateig orquestrat per algun escamot que després de posar xinxetes a la Vuelta al pas del corredors i intentar sucar amb oli la carretera com si fous un pambtumaca i que rellisqués fins l’apuntador, resulta que obeeix la història epopèica del Madrid revoltós.

Però és igual, només cal una mica de voluntat, imaginació, desig i reivindicació, aquest carrers podem assenyalar el camí a seguir.

Caldria saber que en pensen el veïns, a  veure si sorgeix un moviment ciutadà per rebatejar els carrers. No fos que els confonguessin amb perillosos negociadors d’algun grups catalans. No seria ni la primera vegada ni serà la darrera que es canvien els noms dels carrers  per una qüestió puntual política.

Els cas més proper el tenim en la reivindicació de la diada en que alguns rebategen la barcelonina Plaça d’Espanya amb el recurrent 1 d’octubre, però no se sap si el nomenclàtor oficial ho reconeixerà...

Però sempre hi ha qui cerca coincidències fruits el destí i és que ens hem trobat també amb la paradoxa aquí, potser en contrapartida, que els nostàlgics i rancis del règim franquista, que més aviat han passat olímpicament de la nostra història recent i només els interessa que no se rompa España, quan venen a Catalunya i es troben en algunes contrades, la plaça o carrer 1 d’octubre se’ls obren els ulls com taronges, se’ls posa la pell de gallina, i carregats d’orgull es felicitin i s’emocionen perquè encara queden reductes on es celebra allò del Exaltacions de Franco a la Jefatura del Estado o, simplement, com Día del Caudillo, que va ser precisament  l’1 d’octubre i era, a més, festa remunerada... Que Catalunya bategi places amb aquesta data els enorgulleix...

 Ja veiem bromes (pesades, o no) del nomenclàtor.