“Què hem de fer per ser pallassos, senyor Charlie Rivel?”

Devia ser l'any 1969. Dos nens que tenien 11 i 12 anys van sortir de les seves cases de Vilanova, de bon matí, en direcció a Cubelles. Ho tenien ben clar. Sabien que a la població veïna hi vivia un pallasso famós i, com que ells també volien ser pallassos, van decidir agafar el camí vell cap a la petita població veïna del sud i es van plantar davant la casa del més famós dels cubellencs.

Els va obrir la dona de l'artista que, sorpresa, els va fer passar davant la figura de Josep Andreu, amb pijama encara, però resplendent davant aquells ulls infantils. Ell els va preguntar què volien. El Pau i el Pep li van dir que desitjaven saber què havien de fer per ser pallassos com ell.

No portava ni el gros nas vermell ni les sabates quilomètriques ni s'enfilava dalt d'una cadira de fusta amb el cul de ràfia. Però no va ser això el que va decebre els diminuts visitants. Tampoc va ser el fet que no els digués una sola paraula que pogués ser una resposta a la seva pregunta de què carai havien de fer per intentar ser com ell. Va ser el fet que en cap moment es posés al seu nivell i es comportés com el clown que ells tenien imaginat des que els pares els havien portat a veure'l actuar alguna vegada.

Només els va acompanyar a la cuina i els va donar una coca-cola. Quan la van haver enllestit, amb la set de la caminada, els va signar un parell de fotografies, els va acompanyar a la porta i els va dir adeu.

Van fer el camí de tornada gairebé en silenci, preguntant-se, dins els caparrons menuts i decebuts, per què el seu ídol els havia acomiadat sense resposta.

Malgrat tot, no van renunciar al seu somni. El Pau Orriols i el Pep Falcó van iniciar un breu recorregut com a pallassos amb una actuació a la Festa Major de la Geltrú i alguna altra al Cercle Catòlic. Però no van durar gaire. No pas perquè el gran Charlie Rivel els hagués aviat sense explicar què havien de fer per ser pallassos, sinó perquè la imatge del seu ídol es va anar fonent, a poc a poc, des del moment que van sentir com aquella porta es tancava darrere d'ells.