Mentides

S’ha dit que la mentida és consubstancial a l’ésser humà. Algú ha anat més enllà i ha afirmat que també forma part de la manera de ser o de procedir d’altres éssers vius, ja que el mimetisme o el camuflatge d’alguns insectes (els neòpters o insectes bastó de seguida ens venen al cap), d’alguns cefalòpodes (la sípia n’és un bon exemple) o d’alguns rèptils (el camaleó en seria el rei) també són formes de mentir. Deixaré de banda els animals i les seves “mentides”, per molt que algunes reflexions humanes hi anirien com l’anell al dit, com aquesta de la novaiorquesa Susan Sontag: “Mentir és la forma més simple d'autodefensa”. Em centraré en les mentides humanes, sense pretendre de ser original, perquè han tractat el tema tants i tants filòsofs, artistes, escriptors... que seria impossible. Però sí que m’agradarà dir-hi la meva almenys en dos aspectes que de tant en tant em ronden.

En primer lloc, l’abundant presència de la mentida en frases fetes i refranys, em fa concloure que sí que ho deu ser de consubstancial a l’ésser humà. En català en tenim exemples a cabassats, i alguns de contradictoris i tot, com passa sovint en la cultura popular: “Abans s’atrapa un mentider que un coix”, “Mentider i home de bé, no pot ser”, “Dir més mentides que una llebre no fa salts”, “Qui menteix, se’n penedeix”, “Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir », etc. etc. etc. I m’ho acaba de confirmar la presència de la mentida i de mentiders en tantes obres literàries, com pot ser la poc coneguda Història d’una mentida de R. L. Stevenson o la molt més recent La veritable història d’una mentida de Ramon Erra, sense oblidar, és clar,  un dels mentiders més famosos: Pinotxo.

En segon lloc, i no per això menys important que el primer, més aviat tot el contrari, em preocupa com s’utilitzen i escampen, les mentides, sense cap mena de rubor ni de remordiment, per les xarxes socials i per segons quins mitjans de comunicació, i com a mesura d’anar-les repetint i repetint sembla que esdevinguin veritat, sobretot per a aquells que se les volen creure, és clar. S’ha generalitzat tant aquesta forma de mentir (cada vegada més sofisticada i més lligada a interessos amagats) que el terme tradicional, amb què he titulat aquest escrit, ja no sembla vàlid. Tothom parla, ara, de fake news a tort i a dret. Quina raó tenia Martin Luther King quan deia que una mentida és com una bola de neu, que com més roda més grossa es fa! I em permetreu d’afegir-hi: “i més mal fa!”

Siguem cauts i previnguts i crítics, perquè, si no ho som, la proliferació i l’expansió de les mentides ens faran cada vegada menys lliures i ens posaran en mans d’aquests interessos obscurs, que sembla que cada vegada tenen menys necessitat d’amagar-se, que volen imposar un pensament únic aquí i arreu.