Les hores noves

Magnífic llibre de Guillamon que ens introdueix en els elements de la muntanya, flors, fruits, corriols, animals... tot va apareixent amb una prosa carregada d’una descripció notable, amb una observació metòdica que queda ben palesa en les textos de cada capítol, breus, però de gran significació en sí mateixos. Guillamon ens va mostrant les transformacions que ha tingut aquesta natura dels boscos del Montseny, l’autor intenta reconnectar amb les visions que en tenia de nen i de jove amb el que veu ara, en gaudeix però també és evident que assumeix, a vegades a contracor, els canvis inexorables que aquesta zona del país va tenint. 'Les hores noves'  esdevé com una manera de relligar la vida personal de l'escriptor i periodista amb aquella natura que trobava a faltar i que ha anat observant des que era un nen, amb una gran precisió. El llibre forma part d’una trilogia sobre el valor de la paraula com element de relació amb l’entorn, iniciada amb Travessar la riera (2017)  seguida per Les cuques (2020) i que culmina amb Les hores noves (2022).

Julià Guillamon és Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, exerceix el periodisme cultural i la crítica literària en diversos mitjans de comunicació, Diari de Barcelona, Avui, Serra d’Or, El Temps i de manera regular des del 1993, a La Vanguardia. Dirigí una col·lecció dels Llibres del Mall i la revista literària Lletra de Canvi en la darrera etapa.

Ha publicat assaigs sobre aspectes diversos de literatura catalana i sobre alguns dels seus autors més destacats del segle XX: Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989); La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona postolímpica (2001), premi Crítica Serra d’Or d’assaig 2002; El dia revolt (2008), reportatge sobre els exiliats catalans a través dels seus descendents que guanyà el premi Ciutat de Barcelona d’assaig i la Lletra d’Or (2009); Espriu. L’escriptor compromès, el místic, el gran sarcàstic (2014); Joan Perucho, cendres i diamants (2015, premi Crítica Serra d’Or d’assaig 2016); Baltasar Porcel. Mallorca, Barcelona, el món (2015), L’enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’era del flirt (2016), en què reivindica l’obra d’aquesta escriptora i Joan Perucho i la literatura fantàstica (2019).

Ha estat comissari de diverses exposicions dedicades a escriptors i a aspectes diversos de la literatura catalana, a partir d’algunes de les quals ha publicat una versió en forma de llibre com a narrador, s’inicià col·laborant en el volum col·lectiu El triangle de les set punxes. Històries d’horror (1990) i posteriorment publicà els reculls de narracions La fàbrica del fred (1991), Uh, Gabirú (2008), La Moràvia (2011), El sifon de can Sitra (2017), Vi i benzina (2020), La fàbrica del gel (2021) i Les hores noves (2022), i les cròniques personals Travessar la riera (2018), El barri de la Plata (2018) i Les cuques (2020), en forma de contes. També ha publicat Deu entrevistes (2019), un recull d’entrevistes en profunditat a deu escriptors de referència, i Els nostres clàssics apòcrifs (2023), una antologia de textos dels clàssics de la literatura catalana apòcrifa. 

En castellà ha publicat Jamás me verá nadie en un ring. La historia del boxeador Pedro Roca (2014) i Mariposas de invierno: y otras historias de la naturaleza (2020)

Les hores noves és un títol que el mateix Guillamon explica que està inspirat en el llibre Les hores de Josep Pla, textos que anava publicant a la revista Destino i després aplegà en diverses edicions de les seves obres. El llibre de Guillamon és un conjunt de narracions breus, articles, reflexions carregades d’imatges, descripcions molt acurades amb les paraules justes que passa a Arbúcies al peu del Montseny i a les seves rodalies.

Textos breus que es poden perllongar quan alguns encaixarien entre ells, que segueixen a vegades la recerca del pobladors del boscos del Montseny, ara uns bolets, que són protagonistes principals, però també les feixes de pomeres, els recs i els torrents, les salamandres i una munió llarga d’animals i plantes que són objecte de la seva atenció i de la seva descripció, molt ben resolta en cada ocasió.

Però també hi ha reflexió de fons de com el món rural ha anat evolucionant recurrentment mentre descriu i dignifica, sense nostàlgia, un punt de vista rural que ha quedat desconnectat i és conscient que fa temps que s’està apagant. El mateix autor en la capítol. L’herba del fàstic, que és una herba vomitiva i s’usava com purgant, escriu: “La get com jo, que ens pensem que podem viure en simbiosi amb els camps i amb els boscos, i que a cada pas descobrim un món post humà que ha arrasat les formes de socialització i ha convertit les muntanyes en residus urbans, podríem fer servir l’herba del fàstic de divisa, el nostre escut de quixots desesperats”.

Certament el llibre és un clam contra la destrucció d’un paisatge, d’unes formes, d’unes maneres d’entendre la vida però no com una actitud nostàlgica i ruralista sinó com la voluntat de la preservació de la natura i de la seva diversitat com a patrimoni col·lectiu. L’autor es revolta, però, quan escolta parlar de que el Montseny és el parc urbà de Barcelona. El llibre no amaga tampoc el sentiment de pèrdua del canvi d’usos i costums, i això es fa a través d’alguns personatges emblemàtics que ha conegut i tractat, l’autor és conscient que hi ha el final d’un món que ha estat substituït per noves formes i noves maneres de sentir i viure el territori.

Guillamon coneix molt bé el terreny que trepitja i això fa que les explicacions siguin magnífiques, que les descripcions atraguin per la seva senzillesa però per la quantitat de coneixements i sensacions que s’exposen aquestes narracions curtes d’extensió però que són molt extenses en coneixements.

L’autor explica que coneix el terreny perquè de ben jove ja el vivia “La meva família era del Poblenou i el meu avi era cambrer professional i de Viladrau. El van agafar a una fonda, l'Hostal Castell, a finals dels 50. Jo tenia una doble vida. A l'hivern, era al Poblenou i, per Setmana Santa, em passava tres setmanes allà a dalt perquè la fonda obria per començar a agafar clients. Després, obríem al juny i ens érem fins a l'octubre. A partir d´aquesta relació, sempre he anat”, Des de fa dos anys, ha tornat a Arbúcies per quedar-se a viure, encara que quan parla sembla que porti tota la vida, sense intermitències.

I és a la fonda on va començar a escriure fruit de l’observació del que feien els hostes, les seves diferències, les seves activitats que ell anava interioritzant per després portar-ho als seus textos.

Llegint Les hores noves descobrim un ric món vegetal, pomes, patates, flors, herbes, arbres... l’autor ho fa amb una gran capacitat per transmetre’ns les condicions de cada espècie i ens pot arribar a parlar de les prop de cinquanta  classes de pomes que podem trobar a Arbúcies. No hi falta tampoc la fauna del territori.

Guillamon, narra però també observa, ens mostra amb el seu llenguatge la capacitat per fer-se entendre, per indicar-nos camins, dreceres i corriols com un experimentat excursionista.

Històries fascinants amb una bellesa extraordinària.

Les hores noves
Julià Guillamon
Llibres Anagrama
Editorial Anagrama
Barcelona, setembre del 2022