Ve del nord

Algunes persones se n’han sorprès: com pot ser que sense els sindicats oficials al seu darrere? Però de sorpresa, res de res, es veia venir i, com el vent, venia del nord.

Fa mesos, anys, que ramaders i pagesos feien sentir el seu descontentament davant les condicions de treball que les administracions, totes, els imposaven. I partits i sindicats no van saber recollir la problemàtica, fer-la seva i cercar-hi solució o prendre iniciatives per a millorar-les.

Les mobilitzacions, a diferents països europeus, ultrapassen una reclamació d’un sector primari. A la Catalunya Nord les protestes van ser intenses, i està previst que d’aquí poc siguin els agricultors valencians s’afegeixin al moviment. Un moviment de protesta que inicialment es va subvalorar, possiblement perquè els grans partits i sindicats no hi estaven implicats. Però que el moviment es va estenent, prenent caire de crisi institucional i social. Més enllà de les reivindicacions concretes, justes, raonables i raonades, és una revolta contra tot un sistema social i econòmic que ha anat creixent i fent-se predominant per tot Europa. La globalització, la concentració de la distribució agrícola en unes poques mans, una política agrària comuna feta únicament des dels despatxos i per als despatxos, una política verda hipòcrita feta de paraules i mancada de fets..., ha tensionat els agricultor en veure que cada cop és més difícil viure dels seus productes i el sòl es converteix en un objectiu d’especulació.

Els poders fàctics metropolitans, que de vegades es posen l’americana de pana de l’esquerra, en la seva gestió es mostren poc disposats a defensar el que els ciutadans extra-metropolitans precisen: si no poden viure de plantar tomàquets, que plantin pisos...

Aquesta necessitat que agricultors i ramaders senten de plantar-se davant la injustícia que estan vivint, és el que ha encès la revolta. I grups que habitualment no s’havien posat gaire d’acord, ara, davant la necessitat de defensar-se, han unit forces per denunciar un projecte monopolista que la classe política d’Europa va desenvolupant a poc a poc.

Les armilles grogues a França i l’Espanya Buidada són els precedents més propers, però una reacció semblant s’ha gestat aquests dies també a Alemanya, Polònia o Romania.

La UE dóna subvencions a l’agricultura, però si mirem com es distribueixen podrem entendre encara més el descontentament de la pagesia i dels ramaders: n’hi ha per sortir als carrers i no moure-se’n.

La Duquesa de Alba, Mercadona, la família Domecq o J. García Carrión (els de Don Simón, Jaume Serra) són els que més ajudes milionàries reben de la Política Agrícola Comuna de la Unió Europea per ajudar l'agricultura espanyola. A Catalunya, en lloc de famílies nobles, els més subvencionats són grans empreses agroalimentàries, del vi i d’exportació de fruites. Codorníu, el Grup Actel o Freixenet són, segons dades oficials, els que reben més ajudes europees.

Abans de sortir de Barcelona, representants del moviment pagès van dir que tornarien al carrer si no es complien els acords als que van arribar amb els representats els partits parlamentaris, tret de PP i VOX. Aquest és el camí, res de taules de diàleg on els temes s’aparquen fins extingir-se. La major part de les consecucions socials s’han guanyat al carrer.