Aeroport sí o no, l'Ortoll sí o no

Habitualment veig el programa 324 d'en Xavier Grasset i fa uns dies vaig sentir Andreu Mas-Colell i Joaquim Coello parlant sobre la necessitat d'ampliació de l'Aeroport de  Barcelona. Sempre he respectat molt les seves opinions perquè són gent de qui se'n pot aprendre molt. 

Defensaven l'ampliació de l'Aeroport de Barcelona amb arguments econòmics i de competitivitat molt sòlids i fins i tot emotius, parlant de país i de futur. El problema, la llufa, perquè el seu projecte d'ampliació de l'aeroport porta llufa, és que és un projecte pensat "com sempre", i això xoca frontalment amb algunes evidències, també altament qualificades, que expliquen que si seguim "com sempre" anem de pet cap a un món profundament trasbalsat. 

Ja fa molts anys que se sap que els problemes mediambientals, entre els quals el canvi climàtic és el més conegut, tenen potencial per afectar greument l'habitabilitat d'extenses zones del planeta. No estem parlant de "problemes" sinó d'habitabilitat, és a dir de capacitat de sostenir població i aquestes amenaces cada cop són més properes i més intenses i ja no queda ningú amb capacitat de prendre decisions col·lectives que estigui excusat de conèixer-les. 

No pot ser que les autoritats econòmiques i les científiques estiguin tan d'esquena. No pot ser que els que saben el que ens ve a sobre no tinguin influència sobre les decisions mentre els que prenen les decisions col·lectives ignorin el problema i mirin cap a una altra banda. 

I que hem de fer? I dic "hem" en comptes d'"han" perquè les característiques fonamentals del fenomen es repeteixen independentment de l'escala. El dilema  d'haver de triar entre l'elevat cost de les externalitats tòxiques de l'economia tal com l'hem desenvolupat i el cost, també molt elevat, de posar-hi remei és un dilema que es planteja tant a alt nivell mundial com en un lloc petit com Vilanova, com les nines russes, i si bé és evident que nosaltres no som res a escala mundial, queda clar que ho som gairebé tot a escala local. 

No hi ha solució en el sentit d'eliminació del problema, això ja està cantat, però sí que hi ha la possibilitat de minimitzar els danys i, sobretot, no fer-los més grans del que seran. En aquest sentit, l'escala local hi té molt a dir. No solucionarem el problema del planeta, però podem preparar-nos perquè els efectes aquí siguin menors i aquesta és una responsabilitat local. 

El que s'ha de fer ja està escrit. A Vilanova des de fa molts anys hi ha entitats que s'han preocupat per a fer diagnòstics i pronòstics i saben perfectament quins són els tractaments. Cal que l'economia faci cura de modèstia i comenci a entendre que el sistema productiu i de consum que durant segles ha estat motor de progrés ja no funciona i té massa efectes tòxics que ho estan enverinant tot. No es tracta de fer fil per randa el que diu l'activisme bàsicament perquè governar mai ha estat el seu objectiu, Només cal que l'economia i l'activisme es respectin intel·lectualment, es posin de cara i dialoguin. 

L'activisme no és alternativa de govern, però té les respostes. Cal que l'economia reconegui que la seva capacitat de generar progrés ja no compensa els danys que provoca i que sigui humil i col·labori a sortir de l'atzucac. Pensar, com ara es pensa, que l'economia és el remei que pot resoldre els errors provocats per la mateixa economia és un error homeopàtic, una paradoxa tant miop com ineficaç. 

Per què he posat l'Ortoll al títol de l'article? Per les nines russes. Si l'aeroport de Barcelona és una projecció i una responsabilitat regional del problema global, la  urbanització de l'Ortoll i de l'Eixample Nord són manifestacions locals que s'han de  esoldre localment. Són punts on s'ha de començar a reorientar el camí acceptant que els considerables perjudicis que comportarà aquesta reorientació són un pas necessari per a evitar mals majors. Qui pensi que el canvi de rumb serà gratuït s'equivoca i qui pensi que serà massa car per a poder-ho afrontar també. Per molt afectada que quedi l'economia, no hi ha cap futur més car que el que ens ve a sobre si tot continua igual i per a minimitzar aquests costos cal que les respostes vinguin de qui en té i que les apliquin els que en saben.

Conrad Rovira
Membre del Grup Climàtic de Vilanova