O caixa o faixa

Dos mons apareixen, cada vegada més perfilats: l’ego-local (conservador, inercial, obsolet, progressista, a favor del creixement que nega la realitat climàtica..) i l’eco-global (atrevit, alternatiu, reivindicatiu, decreixemental, valentia per afrontar els canvis que ens venen a sobre..).

Aquesta situació bipolar es reflecteix en les primeres propostes de l’Avant Pla del Penedès. En el document es pot comprovar que (en l’àmbit de la plana penedesenca) preveuen instal·lar (amb del sector IDIADA) un rosari de més de 1.000 hectàrees d’activitats logístiques que en el seu conjunt, emetran 300 mil tones de CO² a l’atmosfera i gastaran més de tres milions[1] de m³ d’aigua cada any. Conseqüències: Es reduiran encara més les pluges i la sequera serà insuportable i irreversible. D’altra banda, en la memòria afirmen que el Pla és modèlic perquè prioritza reduir al màxim les emissions de carboni per fer del Penedès un territori resilient. Així, tal qual.

La serpent infernal del capitalisme ens roba l’ànima del lloc i ens diu que ho fa per mantenir la nostra qualitat de vida. Els ego-locals, aliats amb els fons d’inversió globals, ens donen a entendre que hem de ser solidaris i sacrificar-nos per mantenir el sistema continuista, inercial, conservador, depredador, a favor del creixement irracional que encara persisteix dintre del limitat i primitiu món econòmic que enlluerna a la política més espavilada.

Tots sabem que els “Hardrocks”, els Autòdroms, les Vallcarques, els Agroparcs, els Campings amb onades, les logístiques variades[2].. són operacions de fons d’inversió amb un objectiu únic: el negoci pur i dur que no entén de plantejaments coherents de creació de riquesa territorial, valoració dels paisatges i cohesió social que millori realment la qualitat de vida de la gent.

Totes les macro inversions fetes des de fora, que no tenen arrelament al territori, tard o d’hora marxaran[3] emportant-se les plus-vàlues generades i ens deixaran malmeses les matèries primeres què havien vingut a buscar i que per la situació estructural de l’economia ja no els interessa: la mà d’obra barata i les terres planes, agràries, accessibles i ben comunicades, fàcils per instal·lar les seves operacions efímeres i descontextualitzades. Com s’explica sinó la desaparició de les indústries del Baix Penedès i el seu desequilibrat creixement residencial (un fort increment demogràfic i d’atur). Darrera sempre hi ha l’especulació urbanística entre promotors espavilats i polítics cobdiciosos acompanyats d’una manca de planificació territorial que sempre els hi va bé als interessos expansius metropolitans.

Tot i l’experiència viscuda no ens trèiem de sobre el complex de cul de sac metropolità. I el Pla Territorial del Penedès segueix sent un reflex d’aquesta vergonyosa situació: ens segueixen tractant  com a colònia metropolitana.

El cas de les 250 ha per les que tota una societat civil (NofemelCIM) vàrem lluitar per evitar que transformessin les vinyes en camps asfaltats plens de contenidors, promoguts pels interessos d’unes empreses foranies[4], ara, 20 anys després, l’Administració no té cap escrúpol en ignorar les reivindicacions i la participació ciutadana que demanen a crits un model agroalimentari pel Penedès seguint l’obstinat camí dels que diuen ser demòcrates però rebutgen la participació de la gent: "Participa però seguirem fent el que ens manen els que tenen els diners!"

Aquesta situació mostra la falta de criteri de l’Administració, han perdut el nord, per això afirmen una cosa i fan l’altra. Sabem  que estem en un moment de canvis radicals en què tot s’ha desbordat i l’única moral és la que els col·lectius del territori poden crear i exercir. Fora no hi ha res. Si no ens movem els que sentim el batec del territori i el reivindiquem, acabaran convertint-lo en un contenidor sense ànima.

Donades les circumstàncies excepcionals caldria revisar aquest Pla de cap a peus. Aplicar paràmetres ambientals que fins ara ni han existit en un Pla Territorial i reflexionar a partir d’ells. Pot créixer un territori sense aigua? i sense una bona xarxa de mobilitat sostenible?[5] I sense valorar l’afectació metropolitana? I, sobre l’energia renovable, no s’haurien d’establir uns criteris per fomentar l’autoconsum i la creació de comunitats energètiques per poder, això sí, que el territori fossi resilient davant els embats de les macro empreses que juguen amb l’avantatge del capital aliè i les subvencions europees?

Si no es tenen en compte els recursos ambientals com la qualitat de l’aire, els recursos hídrics o la producció d’energia renovable pròpia, com es pot planificar avui correctament un territori? Amb quins criteris surt l’augment de polígons industrials i logístics que accentuaran els impactes contaminants i degradants del territori?

Cal una reflexió més àmplia que “qualificar terrenys” i parlar sense parar de “llocs de treball”, sinó aquest Pla naixerà mort, no servirà per solucionar els problemes reals i urgents que ens afecten. De seguir per aquest camí d’aquí a pocs anys ja ni recordarem els paisatges que avui ens connecten amb la terra. Vagarem pels carrers d’asfalt de les immenses Planes del Vent, embolcallats pel fum invisible dels milers de camions que entren i surten de les enormes capses de sabates pintades de verd, (producte de les campanyes de “greenwashing” a la que ens hauran sotmès).

La gent es preguntarà de què haurà servit tanta destrucció dels paisatges que ens connecten amb els ecosistemes terrenals, si el nivell cultural, la riquesa ambiental i la cohesió social del país han retrocedit perillosament fins a l’extinció a favor dels negocis multinacionals. Sentirà profunda enyorança de les vinyes que inundaven el Penedès del segle XX, (autèntica riquesa econòmica que pel seu arrelament a la terra ha generat una gran riquesa econòmica, cultural i paisatgística i una forta cohesió social dotant al territori de sentit de país) i anirà a la rotonda de trànsit del seu polígon industrial (plena a besar d’ampolles de pixum dels camioners), on, sobre una gran bota de vi, com un símbol caigut, hi haurà plantat el darrer cep del Penedès.

Pau Batlle Solé