Ens ha deixat una persona que sempre saludava

En l’evolució de la vida, a vegades les coses més senzilles que ens toca fer passen a ser importants i en alguns casos fins i tot a curioses. Abans teníem dues mans que les portàvem lliures o entaforades en alguna butxaca. Doncs fa un anys que aquestes mans han passat ha estar sostenint alguna pantalla, davant nostra, preferiblement un mòbil, mentre amb la incorporació de la vista a aquesta complicitat digital, trobem una nova espècie humana en els nostres carrers i places, estic parlant dels zombis, persones o víctimes del mòbil que es mouen pel nostre teixit urbà amb rapidesa sense mirar gaire on van, guiats perquè de tant en tant aixequen el cap i veuen com està el panorama.

Un Dia Sant quan ja es comença a olorar el flaire de matafaluga i la gent van vigilant el bacallà pel divendres a taula ens va deixar un vendrellenc de soca arrel, en Josep Manel Piñol, una persona llesta, discret, intel·ligent, pencaire, responsable, familiar, sociable, afable, bona persona, amb principis que mai havia tingut cap ganes de ser el president de cap entitat i com a molt a la Junta que tot anés bé a donar un cop mà que els càrrecs de més amunt no eren per ell i així ho va acomplir en els seus 79 anys de vida.

Una mort ràpida sense donar temps als acomiadaments, ni darrers moments en vida que tothom recorda. D’una manera ràpida i discreta com era ell va entrar en aquesta nova vida, ben aviat ja deuria anar a buscar als seus amics de l’altra banda per anar a veure la processó del silenci vestit d’armat i segur que estarà allà ben plantat com sempre, però pocs el podran veure.

Més endavant ja anirà amb els col·legues traspassats del Cabrot per posar-se al dia d’aquesta nou món, vigilant que tot vagi bé al Vendrell i en especial al seu estimat carrer Montserrat, el mateix nom que la seva senyora un nom clau en la seva vida.

Una parella que va entendre que un fill menor d’edat s’anés amb quatre peluts per la geografia catalana amb un cotxe a fer concerts en català fins a les tantes de la nit amb cançons on hi havia crims, “flais” i d’amor d’estiu. En aquell temps no era gens fàcil fer aquest esport per la geografia catalana buscant bolos i anar estudiant, però ells sabien primer s’havien de formar i així ho varen fer. Ningú els hi va donar res, però res, però gràcia es que van tenir tot el suport dels seus pares i germans.

Hem perdut un homenot del barri del carrer Montserrat que formava part d’aquest elenc que va a tot arreu sempre que valgui la pena. Una persona sempre et preguntava com anava si hi havia temps i es podien compartir quatre paraules. Una persona tranquil·la, sense estridències de bon rollo amant d’amics i família. Una persona que formava part de l’”Sky line” del Vendrell i sempre ens veiem en aquesta ciutat que viu com un poble.

Un bon cel i pau als homes de bona voluntat com ell.