L’agonia del feminisme

Ho va fer per causes naturals i a una edat relativament avançada, tot i haver assassinat tres dècades enrere la seva ex dona Nicole, de trenta-cinc anys, i l'amic d'aquesta, Ron, de vint-i-quatre

Al judici penal, que va durar onze mesos i ha estat el més publicitat de la història, va ser declarat no culpable gràcies a la gran astúcia del seu equip d'advocats i a la poca eficàcia de l'acusació, a l'equip de la qual hi havia el valent fiscal negre Christopher Darden. Aquest va haver de patir els prejudicis de la seva pròpia comunitat, que va arribar a anomenar-lo "oncle Tom", per sumar-se a l'acusació contra un altre negre. No es volia creure que OJ Simpson fos un assassí, havia estat un heroi de la comunitat, així que molts van protestar posant per davant la carta de la discriminació racial; una carta amb trampa que blanquejava la veritable discriminació racial, evident en massa casos, a favor d'un milionari que, contràriament a la majoria de les persones de qualsevol color, podia pagar un dels millors equips d'advocats del món.

La causa de la violència contra la dona, doncs, va passar a un segon pla entre el públic, important poc als que clamaven discriminació i als mitjans de comunicació, que es van dedicar més a debatre aquest tema que l'assassinat de la Nicole i de milers de dones a mans de les seves parelles.

Voldria creure que avui, trenta anys després d'aquell doble crim, cap causa, justa o no, podria anteposar-se a la lluita contra el masclisme, com a mínim a Occident. Però no és així ni molt menys, tot al contrari. Després de presenciar moltes de les manifestacions, suposadament a favor de la dona, el passat vuit de març, estic segura que el feminisme, com a moviment social i innovador, agonitza. 

Aquell dia, una multitud es va solidaritzar amb el més feroç dels masclismes. No només van deixar la causa feminista, la que tocava reivindicar aquell dia, a un vergonyós i allunyat segon pla a favor de la consigna 'Palestina vencerà', sinó que es va fer patent la perillosa ignorància de la qual pateix la societat occidental. Sabien aquestes persones a què es referien quan corejaven aquestes consignes? Al marge del que pensessin sobre el conflicte d'Orient Mitjà, eren conscients que estaven animant el govern que el passat set d'octubre, a més de degollar uns quants nens, va violar i matar a cops dotzenes de dones, filmant-ho tot entre riures i, de propina, publicant-ho? O que, a banda del que van fer amb aquestes dones, Hamàs té un exquisit programa de govern que consisteix en imposar la llei de la xaria, amb la que es podrà colpejar, violar i matar les dones palestines amb impunitat? Això sí, sense riure o gravar-ho al mòbil, que són seves i mereixen respecte. Es paraven a pensar, els manifestants, que el pitjor que pot passar és vèncer, per qualsevol de les dues bandes del conflicte, perquè això mai portarà la pau que mereixen aquestes dones que tant han patit i encara pateixen?

Per una altra part, les masses autoproclamades solidàries, són exactament les mateixes que mai han anat a donar suport a les dones iranianes, que es manifesten cada dissabte al migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Es manifesten per les seves companyes mortes per no portar el vel obligatori a l'Iran, o per portar-lo mal posat. També ho fan pels seus companys i companyes penjats per defendre els drets de les dones, per les seves companyes i companys que es podreixen a les presons pel mateix, entre fuetades i pallisses. Tampoc hi són a les manifestacions de les afganes, que surten a cridar contra la repressió dels talibans a l'Afganistan, on les dones ho han perdut tot. Tot. 

Però aquestes no són notícies sucoses, ni per moltes de les manifestants del vuit de març, ni pels mitjans de comunicació, que absorbeixen i transmeten les informacions de la part que els interessa sense qüestionar-la, sense fixar-se en les contradiccions dels missatges, sense buscar l'origen de les creences que imposa el ramat al qual pertanyen. Així doncs, el dolor creat pels masclots que lideren la violència, sigui massiva o individual, no acabarà mai. En canvi, la lluita real, valenta, sense excuses ni justificacions, per la defensa i els drets de les dones, de totes les dones, sempre romandrà secundària. I això malgrat, o més ben dit a causa de, la perversió d'un moviment que ha plagiat el terme "feminisme", però que en cap moment ha captat la seva essència.