Els noms dels carrers no hi són per fer bonic (I)

No senyor, ni tan sols són principalment per honorar patricis, fets històrics o altres efemèrides destacades. Que els carrers tinguessin un nom, diguem-ne oficial i conegut per tothom, és un assoliment important en l’exercici de la civilitat i les relacions humanes. Si no us ho acabeu de creure us recomano un llibre força interessant, “El Callejero”. Deirdre Marsk, Capitan Swing, Libros S L. L’autora escriu: «La otra cara de tener una dirección es no tenir ninguna [...] conocemos lo que eso significa para millones de persones hoy en día, como aquelles que viven en los Barrios bajos de Calcuta o en las calles de Londres». Sense anar tant lluny també podríem preguntar a centenars de les persones immigrades que viuen a Barcelona o a altres ciutats d’Europa, què significa per a la seva estabilitat emocional i econòmica NO disposar d’una adreça i número fix on poder centrar la seva estabilitat, i des d’on poder comunicar-se amb la resta del món. Avui trobem del tot normal, frívol i tot, que els carrers tinguin un nom i les cases una numeració ordenada. Aquesta nomenclatura: el nom del carrer i el número de la casa, ens fa veïns d’una comunitat i ens ajuda a comunicar-nos amb facilitat amb la resta del món. Però no sempre ha estat així. A Espanya els censos oficials i el llistat de nomenclàtor neixen tard, a mitjan segle XIX; la raó principal era el desgavell que suposava per a qualsevol intent de mètode estadístic, els continus moviments revolucionaris del segle: Guerra del Francès, els diversos alçaments carlins i la resposta liberal, que no permetien l’estabilitat necessària per fixar-ho. Finalment, però, cap a meitat del segle es publiquen nomenclàtors i censos. Els censos impliquen saber on viuen els ciutadans, carrer i casa (número), el nomenclàtor en fa conèixer l’estat del territori. El 6 de març de 1860 una circular del BOP és dirigeix als ajuntaments de l’estat demanant un padró on hi havien de figurar “los nombres de las plazas, plazuelas, calles y paseos, el número de unos y otros, tanto intramuros y extramuros y en despoblado, con expresión del número de habitantes, el uso a que se destinan los edificios”. Ja sé que ara, alguns estan pensant que aquest cens era (i és) una forma de control de la població per part de l’estat. I és cert, però també és cert que sense coneixement de qui, quants i on som en una població, comarca, nació, no hi ha manera d’organitzar la vida social. És possible que hi hagi qui preferira estar a la situació anterior al cens, però sembla que la majoria ja fa anys que ha optat per l’organització de la ciutat. 

Així que estem d’acord que el nom dels carrers i els números de les cases són importants per la correcta organització d’una població i pel seu funcionament; doncs sembla que aquesta qüestió que va tardar tanys d’anys en formular-se, alguns responsables del nostre ajuntament local, fa uns temps que no ho tenen prou clar. Podem dir i advertir com a instantànies dels primers ajuntaments democràtics aquest assumpte semblava haver-se assumit amb èxit: alguns carrers i places de la ciutat van recuperar la seva designació genuïna, també van anomenar-se carrers amb apel·latius relacionats amb la història local i nacional, i van corregir-se algunes formes bàrbares. Tots aquests nous rètols van ser confeccionats sobre materials límpids i duradors. També, darrerament, han aparegut uns petits indicadors amb direccions sobre els distints barris o edificis de la població. Bona feina feta pels tècnics municipals i comissió de nomenclatura. Però en algun moment, que ara no sabria concretar, aquelles sòlides plaques de marbre o de ceràmica, van començar a ser substituïdes per planxes d’alumini collades a la paret amb cargols. I encara més endavant aquestes planxes d’alumini ja ni tan sols es collen a la paret, es fixen amb quatre visos sobre una barra de metall plantada a terra. Resultat: aquestes planxes d’alumini es deterioren (s’esborra el text) amb molta més facilitat que les de marbre o ceràmica. El mètode de fixar-les amb un pal metàl·lic collat a terra en alguna cantonada, fa que, a part de ser un sistema més aviat per emprar-lo en espais urbans sense façanes, els pals metàl·lics que les suporten poden desplaçar-se amb el simple esforç de qualsevol brètol, o el xoc d’un vehicle. No sembla doncs que aquest últim sigui un sistema gaire indicat per a senyalitzar una ciutat, més aviat dona una imatge de cruïlla de carretera o d’urbanització provisional. Quant a l’ordre estètic, no cal dir que es dona una imatge de nucli perifèric d’alguna altra població. En fi, dona una penosa (i cutre) imatge de Vilanova i la Geltrú. I ves a saber si ja és això, el què algú pot pensar de la nostra ciutat. Quant a la qüestió estètica, no cal dir que la imatge que en resulta, és d’una llastimosa provisionalitat de barri perifèric. Siusplau, senyors del consistori, senyor alcalde, amic Juan Luís, som conscients que Vilanova no és, per sort, una relíquia que calgui estotjar-la, és una ciutat dinàmica i que la pròpia activitat social la fa complexa i intricada, però és la capital del territori, i és pou notable perquè en tinguem més cura de la que en tenim tots plegats. 

Continuarem parlant (escrivint) sobre els carrers i els seus apel·latius.