Quo Vadis Freixenet?

Una d’aquestes empreses és Freixenet, que ja va ser una de les dues protagonistes, junt amb Codorniu, de la “Guerra del Cava”, que a finals del segle XX va enfrontar les dues grans empreses per un tema concret d’un model d’ ampolla, però que va ser un factor decisiu per convertir l’elaboració del cava en un tema de quantitat i no de qualitat. A partir d’aquí el món dels vins espumosos s’ha anat diversificant per trobar la marca o sistema que transmetés qualitat i pertinença a un territori concret, com ho són totes les D. O., quedant un gruix a la D. O. Cava, amb les grans al capdavant i que empara ampolles de tots els preus, cosa que no ajuda a donar una imatge de qualitat.

Quan semblava que ja no veuríem més capítols d’aquesta manera de fer, Freixenet torna a voler marcar la pauta de com han d’actuar les empreses d’espumosos en aquesta sequera que estem patint arreu i especialment a les comarques del Penedès. Com si la sequera fos un nou COVID que apareix d’avui per demà, presenta un ERTO, un expedient de regulació temporal d’ocupació, i vol que es tracti per la via d’urgència o de força major, com si la sequera hagués arribat de cop i volta. Aquesta urgència voldria dir que no es negocia res amb els treballadors, sinó que l’Administració Pública (o sigui, tothom amb els impostos) s’ha de fer càrrec del cost laboral ara que van maldades (no quan va bé).

Aquesta és la manera com les grans empreses del sector del vi i el cava volen resoldre els problemes de la sequera? No haurien d’encapçalar mesures per mitigar aquesta falta d’aigua? No haurien de treballar a anys vista? Cal que l’ Administració i les grans empreses del sector facin cas del que ja fa temps que diuen els experts i es posin en marxa mesures que esmorteeixin el problema, començant amb la regeneració de l’aigua de les depuradores que estan escampades pel territori, fins a la recollida d’aigua pluvial. És l’hora del treball col·lectiu i no de que es salvi qui pugui (o sigui, els forts).