Una garba sense vencills

Si fent la sega les espigues de la garba es separen perquè els vencills que les lligaven es trenquen, les espigues es perden, s’escampen sobre el terreny i es malmeten. Els vencills eren un grapat de fibres vegetals o de plàstic que serveixen per lligar garbes, feixos d'herba...

Però no és de sega que vull parlar, em refereixo a la sanitat com un exemple de dret social que cada cop més es troba en precari. I més que s’hi trobarà si no som capaços de defensar-la d’una manera coordinada. Manquen vencills.

Fa deu anys va sorgir Iai@flautes Garraf. Després de mesos de preparació vam fer la nostra presentació pública a l’hospital de Sant Camil, amb un acte reivindicatiu i en defensa de la sanitat pública. I durant anys vam estar treballant per defensar els drets socials i mirar d’apropar els grups que es movien per la millora de la sanitat. Ara, 2024, Iai@flautes Garraf no existeix, el covid va desmembrar el grup, però els problemes que afecten als drets social segueixen mantenint-se o s’han agreujat. I, en concret, el de la sanitat pública, de manera evident.  

Fa anys que la sanitat, i en concret la pública, es va deteriorant, i per tant la privada es veu progressivament reforçada. Iai@flautes Garraf vam intentar unir les diferents demandes de cada un dels col·lectius afectats pel mal funcionament de la sanitat. Per això, l’any 2016, vam recollir al Garraf, més de 1.300 signatures reclamant una millora clara i substancial de la sanitat pública. Aquestes signatures es van fer arribar al Síndic de Greuges de Catalunya, senyor Jaume Ribó, demanant la seva empara a la nostra petició. La seva resposta va ser positiva. Posteriorment va venir la Jornada de Sanitat, on diferents grups i persones lligades a la sanitat pública van fer sentir la seva veu defensant-la. Es tractava d’unir esforços, demandes, reclamacions, queixes per tenir més força davant de l’administració sanitària. Fins i tot l’Adjunt al Síndic de Greuge hi va intervenir, subratllant la importància de la tasca que diferents grups estaven fent per abastar la millora de la sanitat pública que tanta gent necessitava i demanava. No en vam saber més, o els interessos creats i particulars eren massa forts i la sanitat pública no va esmenar la seva derrota.

El moviment en defensa de la sanitat al Garraf demanava també la construcció d’un nou l’hospital comarcal. Ni la promesa que va formular Joan Ignasi Elena, quan volia ser elegit alcalde de Vilanova, ni la de Marina Geli, també del PSC, com a Consellera de Sanitat, van servir per a res: l’hospital no existeix, és una proposta que PSC i PP fa poc han ressuscitat.

Però mentre les propostes electoral maduren o no, la realitat és que la sanitat, i altres drets socials, estan cada cop més en perill de privatització. I aquests drets costen d’aconseguir però es perden amb facilitat: som nosaltres qui els hem de defensar i el nostre silenci dóna força a la privatització.

Cada cop es senten més veus que reclamen que la sanitat pública va per mal camí, cada grup d’afectat fa sentir la seva opinió. Són espigues disperses que es perden sobre el terreny àrid de la burocràcia. Necessitem entendre que si no apropem i coordinem demandes i exigències mai tindrem els vencills imprescindibles per donar forma i consistència a la garba.

Rondinar està bé, és un principi, però no és suficient, no canvia res, tot segueix la seva inèrcia. És tan difícil posar-se d’acord, fer les accions com a col·lectiu més enllà de sigles en lloc de rondinar cada un pel seu racó? La Marea Blanca i la Marea Pensionista intenten fer aquest paper, aglutinar, agrupar les espigues per formar un conjunt que reivindiqui el dret social a la sanitat pública, i els drets socials no poden ser un negoci. Reivindiquen el dret de la salut i la sanitat pública, aixequen la veu  contra les llistes d’espera excessives i la privatització de la sanitat. Entre d’altres qüestions reclamen més recursos per a l’atenció primària i l’atenció de la salut mental, i unes condicions laborals dignes per als professionals sanitaris.

Neus Lloveras, alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, l’any 2016 va impulsar la creació d’un grup de treball comarcal, Plataforma per la Sanitat Pública del Garraf. Tenia una finalitat més burocràtica que d’impulsar un canvi, i va morir per inanició. Ara l’Ajuntament diu que vol reprendre la Plataforma, però mirant els seus plantejaments, ni molt menys té l’objectiu ni la voluntat d’aglutinar queixes, de donar-los-hi força regeneradora.

No moure’ns perjudica els nostres drets, facilita l’apropiació dels beneficis d’aquests drets per a interessos privats i condiciona negativament els drets socials de les properes generacions. Oi que val la pena moure’s? Oi?